La famosa i polèmica consulta d'Ibarretxe ja és història. Tothom sap que el Tribunal Constitucional la prohibirà. Els recursos presentats pel govern de Zapatero i pel PP argumenten que la consulta és un atac contra la unitat de la nació espanyola. La pilota, doncs, torna a estar, com sempre, en la teulada de la part basca. I ara què? L'anomenat "nacionalisme democràtic institucional" protestarà contra el veto espanyol, però acabarà passant per l'adreçador. "No hi haurà focs d'artifici", ha dit el líder del PNB, Iñigo Urkullu. No es farà córrer la pólvora de la desobediència front l'Estat. La legalitat espanyola s'haurà imposat, una vegada més, sense que el dividit bloc abertzale -majoritari encara a Euskadi- hagi fet res per evitar-ho.
Ja fa temps que el veterà Julen Madariaga, fundador d'ETA i membre d'Aralar, clama en el desert: "Nosaltres ens sotmetem sempre, i sota qualsevol circumstància, a totes les actuacions jurídiques i capricis legalistes espanyols. Contínuament els espanyols i els francesos, amb una absència d'honestedat intellectual total, no tenen cap inconvenient en jugar amb les lleis. Si els convé, una llei s'aplica o no s'aplica, i nosaltres per un excessiu escrúpol legalista, estem ballant al so d'aquesta música nefasta. Hem de tenir la suficient tranquillitat d'esperit o convicció per passar de les paraules als fets i respondre com a poble. Ens hem de preparar psicològicament per a la desobediència civil, per dir-li prou al poder espanyol."
No és sols una qüestió de voluntat política, que també. El problema rau en saber si les bases del nacionalisme basc en el seu conjunt, desitgen la creació d'un Estat Basc independent. Coincidint amb el debat al voltant de la consulta, el govern d'Ibarretxe ha fet pública una enquesta sobre el sentiment independentista dels bascos. Els resultats són preocupants. La majoria dels simpatitzants abertzales no aspira a la independència. En el PNB sols el 26% aposta per aquesta opció, a Eusko Alkartasuna ho fa el 45% i a Aralar el 43%. En tots els casos, menys de la meitat!! El desig independentista, segons l'enquesta oficial, només està àmpliament estès entre els simpatitzants de l'esquerra abertzale amb un 85% que s'hi mostra del tot favorable. Hi ha, per tant, una forta tendència a la desnacionalització entre els abertzales, cada cop se senten més còmodes amb l'autonomisme. Espanya ha sabut fer els deures. Trenta anys després d'impulsar l'Estatut de Gernika -encara incomplert-, la societat basca viu, en general, satisfeta amb el seu Concert Econòmic, amb un benestar que, malgrat els problemes polítics i socials que persisteixen, afavoreix la desmobilització ideològica. La paradoxa és que durant aquests trenta anys qui ha gestionat Euskadi és el PNB, un partit nacionalista que busca "una relació amable amb Espanya" per la via de la "sobirania compartida". Es pot compartit allò que no es té? I si els bascos tinguessin sobirania, per què l'haurien de compartir? En aquests moments, només Espanya té les idees clares. Tots els dies treballa per desgastar a bascos i catalans i per enfortir el seu projecte permanent, compartit tant pel PSOE com pel PP: la construcció d'un Estat nacional i lingüístic exclusivament d'arrel castellana. Davant l'actual rearmament espanyol, la indefinició, la divisió i les contradiccions són patrimoni dels nacionalistes bascos i catalans. O no és una contradicció que CDC digui que vol una "Catalunya lliure i sobirana" i que alhora rebutgi la independència del país i descarti la creació d'un Estat Català a Europa?
Deia Menachem Begin, terrorista de l'Irgún, primer ministre d'Israel i premi Nobel de la pau -sí, és possible ser tot això a la vegada- que "la fe és més forta que la realitat, la fe crea realitat". Si fem cas de l'enquesta de l'executiu de Vitòria, la majoria dels abertzales ha perdut la fe en que és possible construir un Estat basc independent.
No es poden atribuir a Espanya, doncs, les renúncies pròpies i la no voluntat de ser d'un poble. De qualsevol poble.
