Els socialistes en són plenament conscients -com veurem tot seguit amb uns exemples prou clarificadors-, però amb l'atemptat de Legutiano contra la guàrdia civil ETA pretén evitar que el PSOE tingui la temptació d'oblidar-ho. És ETA qui posa les bombes i no el PNB. És ETA la que pot garantir la fi de la violència i no el PNB. Per tant, el missatge a Zapatero és: Si vols la pau, has de negociar amb ETA.
L'organització basca recorda tot això dies abans de la reunió que mantindrà el president espanyol amb Ibarretxe al Palau de la Moncloa. Fa mesos que el Lehendakari es queixa que tots els governs espanyols, des de la transició i fins l'any passat, "del dret a decidir es parla amb ETA". Ibarretxe intenta canviar aquesta inèrcia de l'Estat recuperant els preacords de Loiola amb l'objectiu que Zapatero vulgui negociar amb les institucions basques allò que va acceptar abordar amb l'esquerra abertzale durant el frustrat procés de pau. El Lehendakari no se'n sortirà.
El PNB és necessari per normalitzar la vida política basca, això és fora de tot dubte i tohom ho reconeix. Però el PNB no pot oferir la pau a l'Estat, no depèn d'ell. Només un acord polític amb ETA pot desactivar la violència, sempre que el govern espanyol de torn tingui una autèntica voluntat democrática per fer-ho possible. De moment no ha estat així. Mentrestant, què poden esperar Ibarretxe i el PNB de Madrid. El mateix Zapatero ja ho ha anunciat públicament en un míting a Barakaldo: "El dia 20 de maig, quan rebi al Lehendakari, li proposaré acords per accelerar el traçat del Tren d'Alta Velocitat a Euskadi i per recolzar la innovació i la investigació." Res més. Sols qüestions que tinguin a veure amb el benestar dels bascos i, com a molt, aprofundir en el seu autogovern, autonòmic, és clar. El PSOE no vol del PNB ni "aventures" ni "ocurrències."
Dirigents del PSE reconeixien a finals de l'any passat, quan la treva d'ETA encara estava vigent, que si per ells fos la qüestió basca quedaria només reduïda a una simple reforma de l'Estatut de Gernika, però que les circumstàncies que envoltaven llavors el procés de pau, els obligaven a buscar un pacte més agosarat amb el moviment independentista. En definitiva que si perseguien la pau, el PSE i el PSOE no tenien més remei que arriscar i entrar a debatre que la nació basca existeix, que la integren Euskadi, Navarra i el Pais Basc francés, i que té dret a decidir el seu futur.
Un dels principals negociadors socialistes, el president del PSE, Jesús Egiguren, ho ha dit sense embuts: "Crec que tots els bascos entenen que una cosa és acabar amb el terrorisme i incorporar l'esquerra abertzale al sistema polític i una altra dialogar entre democràtes. Les converses de Loiola van tenir una lògica, arribar a un gran acord polític a Euskadi per reformar l'autonomia actual. Una altra cosa és que si no hem d'acabar amb el terrorisme i no hem d'incorporar a l'esquerra abertzale, el que es va parlar a Loiola, sense negar la seva validesa i la seva importància, deixa de ser políticament útil en aquests moments. Queda com un referent de cara al futur, però com una negociació amb el PNB queda estrany. Allò fou un mètode excepcional que va intentar integrar en el sistema a l'esquerra abertzale i al món radical. Per negociar amb el PNB hi ha el Parlament."
A despit del PNB, només l'Estat i ETA tenen el poder suficient per accionar l'interruptor d'un procés de pau. Així ha estat sempre i així continuarà sent. Per totes aquestes raons Zapatero rebutja l'oferta de diàleg del Lehendakari. El PNB podrà facilitar o complicar les coses, però a la fi la desactivació del conflicte queda en mans de l'Estat espanyol i d'Euskadi Ta Askatasuna.
