És un error aplicar a l'esquerra abertzale els mateixos paràmetres que a la resta de partits. Des del seu naixement, a la dècada dels anys 50 i fins a l'actualitat, el moviment independentista basc sempre ha nedat contracorrent i no ha tingut cap respir, ha estat sotmès a pressions de tota mena: presó, tortures, dispersió, exili, illegalització, inclosa la guerra bruta de l'Estat. En la seva història la clandestinitat és una constant. Per a qualsevol formació convencional -PSOE, PP, CiU o ERC, per exemple- la illegalització, la no possibilitat de presentar-se a les eleccions, ni de convocar rodes de premsa i actes polítics, amb tota la direcció empresonada, amb tots els locals clausurats i amb els diners intervinguts pels tribunals, suposaria la mort civil. Acostumades a sobreviure en condicions extremes, en canvi, les bases de l'esquerra abertzale resisteixen des de fa anys el bombardeig sistemàtic dels poders de l'Estat espanyol. A diferència dels partits "normals", l'orquestra de l'esquerra abertzale pot seguir tocant sense que un director li marqui la partitura amb una batuta. Aquest és el secret de la seva força. Més de 200.000 bascos formen part d'aquesta orquestra impossible d'extirpar de l'entramat social. No serveixen, per tant, els càlculs policials o polítics de Zapatero i Rubalcaba per mesurar la feblesa o la fortalesa de l'esquerra abertzale després d'haver detingut més de 300 persones des que es va trencar l'alto el foc d'ETA i d'haver suspès les activitats de dues noves formacions, ANB i EHAK. Més o menys colpejat, l'objectiu del Moviment d'Alliberament Nacional Basc és resistir, seguir existint per sobre dels obstacles. No deixa de ser curiós que ara que els principals opinadors i analistes espanyols situen a l'esquerra abertzale en la Unitat de Cures Intensives, és precisament quan més es parla d'ella. L'independentisme basc continua ocupant grans titulars en els mitjans de comunicació. L'esquerra abertzale existeix per influir i condicionar l'acció política de la resta de formacions. Fa trenta anys va rebutjar l'Estatut d'Autonomia, va dir llavors que no serviria per crear en el futur un Estat basc independent. Avui el nacionalisme basc autonomista ha hagut d'acceptar la defunció de l'Estatut de Gernika, un pacte incomplert pels successius governs espanyols i que no ha portat la pau a Euskal Herria. La reivindicació del Dret d'Autodeterminació, que forma part del bagatge històric de l'esquerra abertzale, també ha estat assumit ara pel nacionalisme autonomista sota l'eufemisme del "dret a decidir". La pressió i l'impuls dels 200.000 ha situat el debat polític actual, de manera irreversible, en tres línies roges que ja no es poden ignorar si es vol abordar una autèntica resolució del conflicte: Euskal Herria és una nació formada per set territoris que té dret a decidir el seu futur. Conceptes que la majoria dels bascos assumeixen, aquest és l'èxit polític de la insistent orquestra independentista, la socialització de la seva música, del seu ideari. La feina de Zapatero se centra en continuar castigant a l'orquestra per obligar-la a que deixi de tocar o bé que toqui més baixet, perquè no molesti. El president espanyol creu que pot aconseguir-ho d'aquí al 9 de març. "El tarannà està més fort que mai", va proclamar Zapatero en un recent míting a Sant Sebastià. Estem arribant a un punt de saturació en aquest pols que manté l'independentisme basc amb el govern espanyol que resultarà clarificador i beneficiós: ETA no pot doblegar a l'Estat amb els seus atemptats -ja fa temps que ho sap- però Zapatero és a punt de descobrir que no pot derrotar a l'esquerra abertzale. Sense ella, simplement no hi ha solució. El pròxim 10 de març el pròxim president espanyol es trobarà sobre la taula el mateix dilema que els seus predecessors, i ja en són uns quants: com resoldre el conflicte basc. Aquests dies Zapatero no es cansa de repetir que descarta del tot una sortida dialogada per posar fi a la violència d'ETA. N'està segur? Com evitarà que l'orquestra dels 200.000 continuï tocant la partitura de l'Autodeterminació?