El nou president del PNB no és amic dels radicalismes ni de les aventures. Milita al partit des de 1977 i pertany a la generació de joves –va néixer el 1961– que sempre s’ha mogut entre els laberints del poder. No sap què és estar a l’oposició. Fins ara, el fort d’Iñigo Urkullu ha estat el despatx. Com a president del partit a Biscaia ha controlat l’aparell del PNB, el motor que fa bategar la maquinària de la formació abertzale. És el territori amb més afiliats i l’autèntic feu, el rebost electoral penebista. Urkullu ha estat escollit per unanimitat, fruit del consens entre les diferents famílies del PNB, però no s’ha caracteritzat per ser un home neutral en les disputes internes.
Al 2003 tocava substituir Xabier Arzalluz al capdavant del PNB i Urkullu va convèncer a Josu Jon Imaz perquè presentés la seva candidatura amb l'objectiu d'evitar que Joseba Egibar fos el nou líder del partit. Aquesta aliança Urkullu-Imaz va frenar l'ascens del delfí d'Arzalluz i va obrir la guerra interna. Quatre anys després, Imaz llença la tovallola i arriba Urkullu a la cúspide del PNB. El vencedor en totes dues operacions és el mateix: un Urkullu molt més pragmàtic que Imaz, capaç d'assumir el full de ruta del Lehendakari -buscant un enfrontament només virtual amb l'Estat per continuar governant Euskadi- i d'evitar les crítiques àcides que el seu antecessor dedicava sempre que podia a l'esquerra abertzale -per intentar captar vots entre aquest sector de la població que no té referents polítics electorals, ja que Batasuna està il.legalitzada i ANB, amb tota seguretat, acabarà igual.
Què diferencia Urkullu d'Imaz? Només les formes, en la tàctica a seguir perquè el PNB continuï sent per molts anys un partit en el poder. Aquest és l'objectiu compartit, fins i tot pel Lehendakari Ibarretxe i també per Joseba Egibar. El partit per sobre de tot. La primera intervenció d'Urkullu com a màxim dirigent de la formació penebista és rotund sobre aquesta qüestió: "Perquè les persones passem i haurem de passar però el Partit, com a eina-corretja de transmissió, és el que per damunt de tots i cadascú de nosaltres haurà de romandre". Imaz va deixar de ser útil per a Urkullu i per al partit quan, l'estiu passat i a través de dues cartes publicades a la premsa, es va enfrontar directament i radical a l'estratègia dissenyada pel Lehendakari Ibarretxe, perquè aquest debat posava en perill la continuïtat del PNB al poder.
Gràcies a Urkullu, ara sabem què entén el PNB per "dret a decidir" i què pretén Ibarretxe amb la seva proposta de consulta: "La pretensió actual perquè sigui reconegut el nostre dret a decidir és, una vegada més, un dret restringit i autolimitat. No es tracta del dret a la secessió sinó de quina manera s'estableix la relació entre Euskadi, i d'Euskadi amb Espanya i Europa dins de l'Estat espanyol i d'Europa". El PNB aposta per un "dret a decidir autolimitat", retallat des de l'inici perquè no vol una autodeterminació plena. El mateix Urkullu defineix el nou pla del Lehendakari com "un compromís de convivència amb l'Estat plurinacional", un acord polític que té cabuda en l'actual Constitució -assegura- i que si fos acceptat per Madrid "estabilitza la democràcia espanyola com mai abans en la seva història".
Els penebistes reconeixen -i aquesta és l'autolimitació- que no busquen la independència de la nació basca, sinó encaixar Euskadi en un projecte espanyol més confortable que l'actual. Des de Ferraz, el PSOE es felicita per aquesta "Euskadi constitucional" que planteja Urkullu.
Un nou signe de les bones relacions entre ambdós partits que contrasta amb la repressió desfermada contra els sectors polítics de l'esquerra abertzale que defensen una Euskal Herria independent, sobirana de si mateixa i sense ingerències espanyoles i franceses. El PSOE no té por del PNB, no és cap amenaça per a l'Estat. Per això els il.legalitzats i els que acaben a presó són uns altres, inclosos els que promouen la desobediència civil pacífica contra Espanya.
