El procés de pau ja no pateix un escull, ara està aturat. És un malalt que es troba a la Unitat de Cures Intensives que necessita reanimació amb urgència. L’electro-shock que el pot revifar és tornar a les bases polítiques que van permetre l’alto el foc permanent que ETA va decretar a finals del mes de març. Aquest moviment va ser possible després de dos anys de reunions secretes entre l’independentista Arnaldo Otegi i el socialista basc Jesús Egiguren, quan el PSOE estava a l’oposició. Amb l’arribada de Zapatero a La Moncloa, al març del 2004,el fil Otegi-Egiguren ha abonat el terreny per fer un salt qualitatiu: els contactes ETA-Govern espanyol. Entre finals de 2005 i principis de 2006, representants de les dues parts celebren diverses reunions a Suïssa i a Noruega sota la mediació internacional del “Centre pel Diàleg Humanitari Henry Dunant”. Les actes de les converses entre els enviats de Zapatero i d’ETA es troben a Ginebra, en la seu central d’aquest organisme diplomàtic especialitzat en la resolució de conflictes. Amb el seu ajut, el PSOE i l’esquerra abertzale arriben a uns compromisos que desemboquen en l’alto el foc. Les dues parts estan obligades a alimentar el procés de pau amb un seguit de gestos de distensió i amb l’impuls de diferents mecanismes polítics per solucionar “el problema basc”. Simplificant al màxim, els acords passen per desterrar tota mena de violència, en el cas d’ETA, i per aparcar les operacions policials i desactivar la il.legalització de Batasuna, en el cas de l’executiu socialista. La finalitat és “treure el conflicte del carrer i portar-lo a una mesa de negociació”, com es recull en la proposta de pau d’Anoeta. El nou escenari, i les confiances teixides, han de donar recorregut polític a una “mesa de partits”, un fòrum de diàleg multilateral que, sense cap límit, obri el debat de les relacions entre els bascos i l’Estat espanyol. Amb la treva a la butxaca, Zapatero està convençut que el procés és irreversible i “oblida” els seus compromisos amb ETA. Dona llargues a la “mesa de partits” i descarta incloure en l’agenda política les dues qüestions que durant dècades han alimentat el conflicte: l’autodeterminació i Navarra. La situació comença a deteriorar-se a l’estiu. Batasuna continua il.legalitzada, la Llei de Partits no es modifica, malgrat l’alto el foc, i se succeeixen les operacions judicials contra els dirigents de l’esquerra abertzale. ETA ajorna la primera reunió “oficial” amb el govern espanyol prevista a l’agost i reapareix la kale borroka. Els incompliments provoquen turbulències. El líder del PSOE treballa amb la hipòtesi que ETA està més dèbil que mai i juga a desgastar al moviment independentista basc. L’estratègia de Zapatero agrada al sector oficialista del PNB –el de Josu Jon Imaz- i s’hi apunta. Està en mans del PNB forçar al govern espanyol a negociar el “dret a decidir” dels bascos, però opta per rebaixar els plantejaments abertzales i busca l’aliança amb el PSOE. Cal arraconar a Batasuna i recuperar l’esperit de col.laboració amb els socialistes dels temps del Pacte d’Ajuria Enea. Imaz tanca en el calaix el Pla Ibarretxe. ETA adverteix que això ja no és un procés de pau i envia un missatge a Zapatero: el robatori d’armes a Nimes que és contestat, des de Madrid, amb un seguit de detencions a França. Els compromisos han saltat pels aires i sense compromisos no hi ha procés de pau. Alhora, ETA i el Govern espanyol s’han demostrat –amb aquestes accions de força- que tots dos són vulnerables. Que si volen, es poden fer molt de mal. La feblesa del procés dona ales al PP, fet que hauria de moure a la reflexió. Cal tornar als orígens. Ni ETA ni el PSOE han de caure en la temptació d’imposar res. Hauria de ser l’hora de la política. El procés de pau necessita una declaració de “Downing Street a la basca”. O sigui, que Zapatero es comporti com Tony Blair i garanteixi que el dret d’autodeterminació és possible per vies pacífiques i democràtiques dins d’una Constitució espanyola reformada. Si s’obrís aquesta porta, Otegi ja ha avançat que ETA seguiria les passes de l’IRA i anunciaria que la lluita armada ja no té cap sentit perquè el projecte de l’esquerra abertzale es pot fer realitat a través de les urnes. A qui fa por que s’obri la porta?
