Quan ETA va col·locar la bomba a Barajas el 30 de desembre de 2006, incomplint els compromisos de l’alto el foc permanent, va ser acusada de tornar al passat. Ara, el govern espanyol, continua saltant-se els acords de la treva pactada amb ETA, no permet a l’esquerra abertzale sortir de la il·legalitat ni tampoc obra la porta perquè pugui estar present a les eleccions del mes de maig.
Zapatero i el fiscal general de l’Estat, Conde Pumpido, reconvertit en estudiós de la llengua basca –“Batasuna és una paraula proscrita”- han barrat el pas al nou partit, Abertzale Sozialisten Batasuna.
Ja no és sols una qüestió electoral. Si el moviment independentista basc no pot accedir a les institucions, i amb les plataformes d’electors tampoc podrà, els comicis queden qüestionats. Amb tot, el problema és més de fons: no és possible impulsar un procés de pau si un dels interlocutors necessaris, l’esquerra abertzale, no és respectada i no se li garanteix la igualtat d’oportunitats. Simplement, no hi ha procés. I és al govern espanyol a qui li toca blindar aquesta garantia perquè té els mecanismes per fer-ho. De moment però, no té la voluntat política. És evident que desprès de l’atac contra el pàrking de l’aeroport madrileny, cal que ETA clarifiqui la seva posició. Arnaldo Otegi va anunciar que l’esquerra independentista havia iniciat una reflexió interna sobre aquest fet. Els resultats d’aquesta reflexió encara no es coneixen.
També és necessari que Zapatero clarifiqui què pretén, quin procés vol i fins on està disposat a arribar. La crisi del procés no és sols responsabilitat d’ETA, també ho és del PSOE i del PNB. Les responsabilitats són compartides. El govern espanyol ha dut a terme l’operació policial més important contra el grup armat des que Zapatero va arribar a La Moncloa. La suposada desarticulació del Comando Donosti es una resposta a l’atemptat de Barajas que arriba ara, quatre mesos més tard, perquè el dirigent socialista administra els temps pensant sols en la seva conveniència. No trenca el fil de comunicació amb els independentistes, però quan convé –i ara convenia- “marca territori” davant d’ETA, en paraules del penebista Joseba Egibar. El procés de pau, doncs, no es mou. No avança, està estancat, sota mínims, però està viu. Ho confirma algú gens sospitós, com el ministre de Justícia, Fernández Bermejo: “Existeix un procés en marxa”. Després de reconèixer-ho, La Moncloa el va obligar a rectificar, però ja estava dit. Existeix procés. Cal voluntat política per alimentar-lo i desenvolupar-lo. PSOE i PNB condicionen qualsevol avenç a l’abandó de les armes per part d’ETA o bé a que la il·legalitzada Batasuna condemni la violència. Saben que això no es produirà mai. El mirall irlandès ha revelat que la pau és possible sense condemnes i sense derrotes. N’és molt conscient el mateix Zapatero qui, recentment, ha reconegut que el pacte entre enemics irreconciliables –es referia a l’unionista Ian Paisley i el republicà Gerry Adams- demostra que “a través del diàleg es pot acabar amb la violència”. Les detencions i les il·legalitzacions no desactivaran a una organització com ETA, amb 50 anys de vida. Els màxims responsables de la policia espanyola reconeixen que l’organització basca, malgrat els últims cops, té capacitat operativa. Es regenera perquè disposa d’homes, armes i diners. ETA i el conflicte es desactiven amb la política, amb gestos de distensió mutus, amb compromisos renovats. Gestos i compromisos difícils d’aconseguir en temps d’eleccions.
