En plena crisi del procés de pau, la cambra autonòmica de Vitòria ha aprofitat la secessió pacífica i democrática de Montenegro, auspiciada per la Unió Europea, per abordar el debat del dret d’autodeterminació del poble basc. La iniciativa, plantejada per Eusko Alkartasuna i Ezker Batua, ha obtingut el suport de tots els grups menys de socialistes i populars. No és la primera vegada que el parlament d’Euskadi tracta aquesta qüestió. Al 1990 ja es va aprovar una resolució similar arran la independència de les republiques bàltiques. El debat ha servit per posar en evidència quin és ara mateix el principal escull que bloqueja el procés de pau, la negativa dels socialistes a reconèixer aquest dret als territoris coneguts com Euskal Herria. De fet, aquest és el principal retret que fa l’esquerra abertzale al PSOE. El dirigent de Batasuna, Arnaldo Otegi, reclama a Zapatero “ambició històrica” per resoldre el conflicte basc. El que proposa Otegi al president espanyol és que superi la temptació de reduir el procés de pau a una simple “pacificació” i que aposti, en canvi, per obrir la porta a solucions com el dret a decidir. Però el discurs que els socialistes han desplegat en la cambra autonómica durant el debat de Montenegro està força lluny dels desitjos dels independentistes. Patxi López ha tornat a repetir que els bascos porten més de 25 anys decidint el seu futur cada cop que són convocats a les urnes i ha limitat aquest dret als marcs legals de la Constitució i l’Estatut de Gernika. López, fins i tot, ha defensat que Euskadi es construeixi sobre bases cíviques, rebutjant les identitàries perquè, segons creu, aquestes només provoquen divisió. Un discurs que molt bé podria assumir el “Partido de la Ciudadanía”, la nova formació que ha irromput en el parlament de Catalunya amb tres representants. Els resultats de les eleccions catalanes no han despertat massa interés entre els bascos, tret del sector auto-anomenat “constitucionalista” representat per plataformes com el “Foro de Ermua” i “Basta Ya”. El discurs espanyolista dels “ciutadans” de Rivera, Boadella i Espada, ha provocat una sobtada “catalanitis” entre els díscols del PSE. Els antibasquistes i els anticatalanistes d’ambues nacions han establert, en els últims anys, un pont de col.laboració, un intens intercanvi d’experiències i de suport mutu. A banda de les relacions orgàniques entre els enemics de la llengua catalana i del nacionalisme basc, s’ha teixit també una corrent de simpatia i d’amistat entre els dirigents d’aquests dos moviments. Un eix espanyolista Barcelona-Bilbao que ja ha aconseguit un primer èxit, introduir-se en el sistema polític català amb el propòsit de tibar-lo i crispar-lo jugant al perillós joc del txoc de comunitats. L’ánima més espanyola del socialisme basc, contrària a les tesis de Zapatero i més próxima al PP, la de Nicolás Redondo Terreros, Fernando Savater, Rosa Díez, Gotzone Mora, Maite Pagazaurtundua o Mikel Buesa, entre d’altres, estan esperant la seva oportunitat per exportar el model de “Ciutadans” a Euskadi. Ho ha confirmat Arcadi Espada, un dels representants de l’espanyolisme a Catalunya: “Sense cap dubte que es traslladarà a Euskadi. És més, pronostico que es traslladarà. En el País Basc hi ha moltes persones que volen repetir aquesta experiència. Aquesta voluntat existeix. La política catalana s’ha “ulsteritzat” uns graus, i els bascos-unionistes ja es preparen per a fer el mateix a casa seva. “L’Operació Ciutadans” a Euskadi (“Hiritarrak” en euskera) ha començat a escalfar els motors de cara a les eleccions autonòmiques que aquesta comunitat celebrarà en el 2009.
