Sí, l'Españamanía també va arribar a Euskal Herria el 29 de juny, i ho va fer just 48 hores després que el parlament basc aprovés la consulta del Lehendakari. La victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa es va festejar a les principals capitals -Bilbao, Vitòria, Iruña i Donosti-, però en contra del que alguns mitjans i partits polítics volen fer veure, no va ser ni molt menys una celebració multitudinària. En total un grapat de milers de seguidors de la "roja" (joves del "botellón" i càrrecs del PP acompanyats per una munió d'escortes) van espanyolejar fins a altes hores de la matinada, deixant estampes a places i carrers només vistes fins ara en territori basc quan la Falange Espanyola o els del Foro d'Ermua es manifestaven. Un inèdit entusiasme nacional-futbolístic espanyol que a Euskal Herria contrasta encara més davant la greu crisi que pateixen els equips bascos: L'Alabés i la Reial Societat continuen en Segona Divisió i amb moltes dificultats econòmiques, l'Osasuna s'ha salvat pels pèls del descens i l'Athletic de Bilbao no ha aconseguit ni classificar-se per a l'Intertoto, el campionat de consolació pels que s'han quedat fora de la UEFA.
Si el baròmetre futbolístic mesura també els sentiments nacionals d'un país es pot afirmar que els bascos estan immersos en una depressió i que els espanyols estan instal.lats en l'eufòria. Les alegries d'Espanya són les penes d'Euskal Herria. És més, Madrid desitja i promou la tristesa futbolística dels bascos. A l'endemà del triomf dels 23 homes de Luis Aragonés el govern d'Ibarretxe anunciava que Zapatero havia presentat un recurs contra les ajudes públiques de Vitòria a favor de la presència de les seleccions basques en competicions internacionals.
O sigui, que mentre Espanya guanyava l'Eurocopa, en paral.lel treballava a fons per impedir que un dia, en el futur, una selecció basca tingui l'opció de caure derrotada en quarts de final d'aquest mateix campionat. Ni en la victòria són magnànims. Els poders de l'Estat -Corona, Govern, Congrés, etc. - es comporten com autèntics hooligans i pretenen quedar-se amb el monopoli de les gestes esportives. Una actuació de les elits espanyoles que no sorprèn perquè és un reflex de l'impresentable comportament dels aficionats que, en els estadis austríacs i suïssos, han xiulat els himnes dels equips adversaris, i dels periodistes i locutors madrilenys, que amb supèrbia han menyspreat els rivals fins el patrioterisme barat i caspós.
Acostumats a perdre sempre han demostrat que no saben guanyar. Tots ells han reconvertit l'èxit de la selecció espanyola en un càstig per als bascos i catalans que reivindiquen seleccions oficials pròpies. La victòria espanyola s'ha focalitzat contra els territoris rebels i ha tornat a posar al descobert els complexes nacionals, les inseguretats dels que es presenten eternament com a "no nacionalistes". Els gols no resolen conflictes nacionals, els agreugen. Els sectors més ultres tornen a exigir la suspensió de l'autonomia basca si el Lehendakari Ibarretxe continua endavant amb la seva consulta i, alhora, el PP ha sol.licitat que la selecció espanyola jugui el pròxim partit a Euskadi, com a colofó al triomf europeu. No és mala idea. Ja que Zapatero, Rajoy i el Tribunal Constitucional evitaran que se celebri la consulta habilitada pel parlament basc, s'hauria de permetre que els "herois" de Viena juguessin a San Mamés i convertir el partit en una consulta: Espanya sí, Espanya no. Omplir l'estadi de l'Athletic de Bilbao és senzill -40 mil espectadors- però la Federació espanyola hauria de regalar les entrades o bé fletar avions i autobusos de la resta de l'Estat perquè no es notés que la majoria dels bascos no volen saber res ni de Manolo Escobar ni de Manolo "el del bombo". Espanya pot ser guanyaria el partit de futbol a Bilbao amb el seu joc bonic, però són milers els abertzales del PNB, d'Eusko Alkartasuna, d'Aralar i de Batasuna que, des de fa dècades, pateixen el joc brut espanyol i se'n volen separar. Contra tots ells, Espanya no té res a fer. Ha perdut i per golejada.
