"Espanya és una gran presó". Aquesta pintada va aparèixer en un carrer de Barcelona l'endemà de l'Onze de Setembre de 1714. Sense saber-ho, 294 anys després, el Lehendakari Ibarretxe ha reformulat la frase dels patriotes catalans assegurant que "el PSOE y el PP, utilizando al Tribunal Constitucional, nos han señalado claramente los límites de la alambrada. Sólo existe una nación, la nación española. Sólo existe un pueblo, el pueblo español. El pueblo vasco no existe, no tiene derecho a decidir. En definitiva, argumentos que me recuerdan a los de la España imperial -una, grande y libre- que esgrimió la dictadura franquista." La idea del filat que envolta Espanya evoca la imatge d'un gran camp de concentració, d'una gran presó de pobles.
Ibarretxe no va aprofundir en la qüestió quan s'hi va referir en el passat debat de política general, però la seva reflexió incompleta anava en aquesta direcció. Potser en el futur s'anima a desenvolupar-la. En tot cas la imatge dels filferros constitucionals que planteja el Lehendakari ens fa pensar en el llibre de l'irlandès John Bayne. "El noi del pijama a ratlles" explica la història d'una amistat entre dos nens separats per un filat, el del camp de concentració d'Auschwitz. Un dels nens és jueu i l'altre és el fill d'un oficial nazi. Seguint amb el símil d'Ibarretxe, els bascos estan tancats dins del filat espanyol i tots vesteixen un pijama a ratlles. Euskadi és una autonomia intervinguda per l'Estat política, jurídica i policialment. No es poden celebrar consultes -ni tant sols no vinculants-, s'han tancat mitjans de comunicació, un ampli sector polític està il.legalitzat, no pot fer política, ni presentar-se a les eleccions, ni manifestar-se. La doctrina político-jurídica del "tot és ETA" ho intoxica tot i ha portat a centenars de bascos a les presons en l'últim any. En aplicació de la Llei de Partits s'ha criminalitzat el diàleg amb Batasuna i, per aquesta raó, ben aviat, el Lehendakari Ibarretxe i els socialistes Patxi López i Rodolfo Ares hauran de seure, en companyia d'Arnaldo Otegi, al banc dels acusats del Tribunal Superior de Justícia d'Euskadi. Segons Ibarretxe, populars i socialistes gestionen el filat a través del Tribunal Constitucional perquè ningú no s'escapi. I segons Iñigo Urkullu el PNB "és un instrument al servei del poble basc que va néixer per alliberar Euskadi". Si ajuntem les dues afirmacions, la conclusió és del tot lògica: el PNB ha d'actuar com unes tenalles, tallar el filat i fugir d'Espanya. John Bayne assegura que "només l'atzar delimita qui està a cada costat del filat".En el cas basc no és cert. L'atzar no hi té res a veure. Continuar dins del filat, amb totes les limitacions que això comporta, o bé acabar amb el filat per aconseguir la independència nacional plena, és una decisió política. Pura voluntat. Existeix al món un sol poble que vulgui viure sotmès a un altre? Què ha de fer un partit nacionalista que, de manera reiterada, denuncia l'erosió permanent del seu govern autonòmic? Queixar-se fins a l'infinit? Per què no enfilar-se al filat? Per què tanta por a la llibertat?
