Les reclamacions del Madrid davant la UEFA són la millor prova que José Mourinho és amo i senyor del club blanc i la seva afició. A dia d'avui, José Mourinho és el Reial Madrid. El tècnic portugués ha aconseguit teixir una quota de poder descomunal per a un entrenador.
Que vol un tercer davanter, es fitxa Adebayor cedit per sis mesos i quatre milions d'euros. Que Jorge Valdano li fa nosa, el Director General apartat de l'equip. Que per enfrontar-se al Barça s'ha de ser poruc, tenir la gespa alta ben alta o agredir enlloc d'entrar fort, doncs es fa. Que la mentida dels arbitratges es trasllada a Europa, doncs denúncia al canto. La força de Mourinho, subratllada amb el triomf en la Copa, és tan gran que amenaça el propi ésser superior.
Però no tots els clergues creuen a ulls clucs. Com en qualsevol ordre de la vida, sempre hi ha rebels. El més clar és el Director General, Jorge Valdano, però n'hi ha més. D'entrada, alguns jugadors. Poden acceptar que contra el Barça calgui jugar així. Un dia, dos, però no sempre. Pensen igual que el president. Florentino ho donaria tot per superar el Barça, destronar-lo. Però comença a veure que el preu que paga és massa car. Durant la temporada, Floren s'havia plantejat fer fora Mourinho, però amb la Copa sota el braç, la decisió ja no és seva. The special one seguirà si vol. Té la paella pel mànec.
No és d'estranyar doncs que ara el Madrid hagi denunciat el Barça a la UEFA. En la roda de premsa posterior a la semifinal anada al Bernabéu, Mourinho va representar la figura del boig a la perfecció. Il·luminat per a molts, el tècnic del Madrid va tornar a fer una demostració de força instants després d'un cop duríssim per al madridisme. La història del Madrid, el suposat señorío, la imatge de club senyor i la capacitat de no rendir-se mai, van volar pels aires. I la claca, bramant en favor seu.
