Solucionar aquest conflicte críptic significaria ara mateix guanyar un premi periodístic. O potser tan sols es resumeix en una qüestió que tracta sobre la moral i l'ètica. El soci del Barça Oriol Giralt ha aconseguit reunir les signatures necessàries per llançar endavant la moció de censura contra Joan Laporta. És difícil creure, que no impossible, que Giralt ha promogut la moció de censura únicament per "amor al Barça", tal com reconeix ell mateix. I encara més quan sabem que tot el procés li costa a Giralt uns 30.000 euros que es reparteixen "entre 5 o 6 amics". No es tracta de faltar a la veritat de Giralt -sempre, i per davant de tot, a considerar- però sí que en aquest món periodístic cada cop més enllaunat, més previsible i homogeni, qüestionar-se les situacions és obligatori. I si ens ho qüestionem, cal buscar la veritat.
Ja fa gairebé 36 anys -el 17 de juny del 1972- de l'esclat del cas Watergate, considerat el paradigma del periodisme d'investigació per les seves repercussions. No es tracta de comparar, perquè el que van aconseguir Bob Woodward i Carl Bernstein implicava el president dels Estats Units, i el que ens ocupa suposadament encobreix un curs legal per desbancar el president del Barça, però, salvant les distàncies, el periodisme està obligat a desemmascarar aquest procés de moció de censura. Un gran periodista, si ens atenem al romanticisme, resoldria el cas. O almenys l'investigaria. Això vol dir que tots aquells periodistes que no l'han resolt fins ara són mals periodistes? No! només faltaria. Avui en dia la societat, no només els periodistes, hem acceptat de forma tant tràgica i funesta que la veritat va i ve, i arriba tal com se'n va. Qui hi ha darrera la moció de censura? És Nuñez? El seu fill? Sandro Rossell? Els afins a Rossell? Minguella? Bassat? Majó? Cap d'aquests? Oriol Giralt? En un context ètic i moral el dubte s'esvairia i només el sustentarien els ferms defensors de les teories conspiradores. Però, tot plegat com en la societat, en el món de l'esport professional, en el del periodisme o en el Barça en concret, és massa tèrbol. D'altra banda, i passant dels ous a les castanyes, arribats a les 5.882 firmes necessàries i aconseguides, és constatable que Joan Laporta necessita una reflexió. És cert que difícilment la moció tombarà al president. Ara es necessita almenys que votin el 10% dels socis i d'aquests vots, tan sols una suma superior als dos terços obligaria arribar a les eleccions. La lectura que n'hauria de treure el president però és concloent. Laporta no pot seguir així. Fa justament 10 anys el mateix Laporta amb la bandera de l'Elefant Blau va arribar fins al final amb una moció de censura contra Nuñez. Si creia que llavors feia falta una reflexió, faria bé en aturar-se un moment, mirar al seu voltant i actuar. Justament el que falta avui en dia en la societat, en el Barça, en el periodisme...

En el fons, aquesta tribuna no ha parlat de la moció de censura en si. Ni de les seves conseqüències, ni ha donat cap clau, ni ha denunciat cap nom amb fermesa. Pensareu, "si no ha anat a enlloc! No ha dit res!" Qui s'ho hagi qüestionat potser haurà caigut en la idea que també cal reflexionar sobre la forma de fer periodisme.