Entrem de ple en la setmana de la final de la Lliga de Campions. La jugaran el Manchester United i el Chelsea, dos equips anglesos. Podríem parlar de casualitat. De fet, entra dins els paràmetres acceptables. Fa nou anys la final la van jugar dos equips de la lliga estatal, el Madrid i el València. Però no, no és una casualitat. Aquesta temporada, tres dels semifinalistes han estat equips de la Premier anglesa. I la temporada passada, tres quarts del mateix. I és que ja fa un temps, potser uns mesos, potser fins i tot uns anys, que s'ha estès la idea que el mirall futbolístic és el model anglès. Aquesta tribuna esportiva contempla les contradiccions d'aquest plantejament.

És cert. Actualment el model més atractiu, més rendible i amb millor resultats esportius és el de la Premier anglesa. La final de la Champions i el final de temporada que ens ha regalat no admet protestes. Que dels 20 clubs més rics del món, 8 siguin anglesos -a més de dos escocesos-, reforça la hipòtesis inicial. I que les opinions d'experts, aficionats i professionals ens facin mirar cada cap de setmana al futbol anglès, ja tanca una discussió sempre predisposada a criteris subjectius. La subjecció, no obstant, penja d'un fil quan es constata amb dades. I és que, per exemple, el Manchester United té 23 milions de seguidors a la Xina, els canals de televisió estrangers paguen més de 300 milions d'euros l'any per transmetre la Premier o els partits de la lliga anglesa es veuen a més de 200 països. Però també és cert que les contraprestacions són, i han estat, importants. I el  preu, és elevat.

D'entrada, la selecció anglesa, pressuposem, una de les més potents a nivell mundial, no jugarà la pròxima Eurocopa. Les veus més crítiques ho atribueixen a la gran presència de jugadors estrangers. Aquesta temporada han jugat a la Premier 331 jugadors de fora d'Anglaterra, representant 66 països diferents. Les autoritats britàniques ja s'han afanyat ha decretar un nou sistema d'immigració que obligarà als jugadors estrangers a saber l'idioma anglès. Només 8 equips estan entrenats per anglesos i el seleccionador dels pross és un italià. I no parlem dels "megapropietaris" estrangers que controlen els clubs més importants i els han convertit en joguines d'estabilitat qüestionable. El súmmum per complaure la gallina dels ous d'or -tots hem desxifrat a aquestes altures que és la televisió- consisteix en la idea ja en estudi d'exportar físicament la Premier League. Us imagineu un Barça - Madrid de lliga a l'Aràbia Saudita?

Als romàntics aquesta situació els fa mal. Salomó, i la seva decisió, penja sobre el futbol anglès. Negoci o esport? Ara bé, fins ara se n'han sortit prou bé. Les raons esportives que, al cap i a la fi, són l'objectiu real, han esdevingut indiscutibles. Presenciar un partit de la Premier des de l'estadi barrejat amb els aficionats és un plaer. La lluita contra els hooligans de finals dels 80 i principis dels 90 ha donat resultat i ara les famílies assisteixen tranquillament als estadis -a diferència de la incertesa que es viu a Itàlia. Potser massa. Els aficionats del Manchester United per exemple, es queixen que hi ha més turistes a Old Trafford que els vells i tradicionals supporters.

En qualsevol cas, d'exemples, mil. L'últim, l'entrega del títol de campió de lliga diumenge passat. Copa, música, confetti i festa pel Manchester al mateix terreny de joc on va guanyar el títol. A la lliga espanyola, fins a última hora hi haurà el dubte de si el campió rep la Copa abans de l'última jornada. Els jugadors del Llevant han plantejat una vaga i podria no jugar-se el partit. Per tant, festa adéu-siau. A la Premier ni s'ho plantegen. Però és clar, la lliga espanyola depèn de la Real Federación Española. I aquests ja sabem com treballen.