Diuen que, a la vida, tot, o gairebé tot, té un preu. Quan s'hi barregen els sentiments, el preu acostuma a sortir més car -i no hi té res a veure l'escalada de l'Euribor-. I moltes vegades, fins i tot, ens trobem en un punt en que ja no hi ha xifres que valguin la pena. En l'esport professional vivim setmanes plenes de negociacions, traspassos, regatejos i pressions i, en canvi, les declaracions d'amor a uns colors sembla que han passat a millor vida. Aquesta actitud varia quan la samarreta no és la d'un club sinó la d'una selecció. No ens referim pas a l'exaltació patriòtica que hem patit els últims dies no massa lluny d'aquí i que sovint es balanceja segons cap on bufi el vent. Molt més lluny, a l'altra banda del món, allà on viuen els maoris, el culte a la samarreta nacional és antonomàstic. És la màxima expressió d'una bonica història de respecte a una samarreta. Un dia d'aquests ha aparegut a la premsa una noticia que, si més no, crida l'atenció a les nostres latituds. Jimmy Cowan, mig melé de la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els mítics All Blacks, beu alcohol i l'han enxampat dos cops els últims dos mesos. El Tribunal Disciplinari de la Unió de Rugbi de Nova Zelanda ha dictaminat que si repeteix, serà expulsat de l'equip nacional. La noticia no sorprèn per la seva coherència, sinó per la insistència històrica que a Nova Zelanda mostren cap a certs valors. L'esport no és extern a la cultura pròpia. Allà, l'esport no s'ha venut als diners. I, en el rugbi, l'esport que viu a la cresta de honestedat, es segueixen fomentant valors com l'actitud i el respecte que els esportistes, com a referents de la societat, han de demostrar.

I és que el cas d'en Jimmy Cowan no és un fet aïllat. Fa dècades, els All Blacks es trobaven de gira. Després d'un partit que van perdre -amb el xoc dramàtic que això suposa pels aficionats neozelandesos-, una de les estrelles de l'equip va sortir "de bars". La noticia es va saber. El propi jugador, avergonyit, colpit per haver decebut i fallat al seu país i la seva samarreta, va decidir autoexiliar-se. Mai més va trepitjar Nova Zelanda i mai més se n'ha sabut res d'ell. L'exemple és extrem. Ara bé, més enllà de les lectures pràctiques, aquesta història demostra el respecte per a una samarreta, lluny dels diners i dels títols. Se'ns fa difícil imaginar el culte a aquests valors en els nostres dies i a casa nostra. "Si tinguéssim selecció pròpia, escolliríem la catalana", llegim en el millor dels casos. "No podem escollir, això és feina dels polítics", s'excusen d'altres. "Jugar amb Espanya ens dóna la possibilitat de guanyar títols i prestigi", argumenten els que queden. "I no ens oblidem dels diners que us embutxaqueu per fer això!", i afegim des d'aquesta tribuna.

Quina lliçó n'hauríem de treure d'aquesta història? No ho sé. O potser sí. Primer, que l'alcohol, en excés, provoca llargues ressaques. I segon, i més important, que encara n'hem d'aprendre molt de valors. Estaria bé saber que els nostres esportistes s'esforçaran al màxim per defensar la samarreta del nostre país. Tampoc cal arribar als extrems de l'autoexili, ni l'autoflagel·lació. Acceptem, lògicament, que cadascú és lliure d'escollir. Ara bé, els valors comercials impregnats en la nostra societat minimitzen fins a la frivolitat valors molt més profunds com el respecte a la tradició, als sentiments dels aficionats o al pes d'una samarreta. No es tracta de cultivar un respecte sectari que marqui límits i etiqueti els nostres esportistes. Més aviat parlem d'un respecte positiu, que fomenta valors que mai haurien d'haver fugit de l'esport. Potser, com en la cara fosca del rugbi, la professionalització ha fet mal a l'esport. Potser, com en la cara brillant del rugbi, hauríem de recuperar valors que, ni la professionalització ha aconseguit ofegar.