Quan ja hi ha dos processos de fusió a punt de culminar a Catalunya, el d'Unnim i el liderat per Caixa Catalunya, després de mesos d'espera de la sentència de la UE sobre la idoneïtat del FROB per als criteris de competència, ara la Generalitat s'adona d'una evidència denunciada des d'un primer moment per economistes del país i també per alguns polítics. El FROB, Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), trepitja la llei catalana de caixes, que històricament ha blindat la independència de les nostres entitats financeres. El govern català durà el FROB al Tribunal Constitucional per vulneració de competències, afegint-se a altres governs com el de Galícia, Madrid i Extremadura.
La Generalitat denuncia el FROB pel contingut de l'article 8 de la norma que regula la creació del fons de rescat de les entitats bancàries. Aquest article atribueix la decisió final sobre els processos de fusió i de reestructuració de les caixes al Banc d'Espanya, i no a la Generalitat, com marca la nostra llei de caixes. Segons la conselleria d'Economia, la redacció de l'article és confusa i s'hauria de modificar perquè quedi ben clar que les autonomies també tenen l'última paraula. El recurs de la Generalitat, en canvi, no discuteix la utilitat del FROB, sinó que el veu com el millor instrument per donar suport a la reordenació de les caixes catalanes.
Que el Banc d'Espanya, i no la Generalitat, tingui la darrera paraula sobre les fusions, és perillós. No només perquè simbòlicament envaeix una competència, fet al qual ja està habituada Catalunya en els darrers anys, sinó que significa deixar a mans d'un ens forà el llapis per dibuixar el camí futur del sistema financer català. Les caixes catalanes són més sòlides i independents que la majoria de les caixes de l'Estat, això no és cap secret. Però si entren en el joc com a jugadors iguals, poden acabar perdent les seves especificitats. Alguns experts també han alertat del perill que el FROB sigui una trampa per a les caixes, que recorren al diner públic, a preu d'or, per cert, i si no el poden tornar en 5 anys, s'obre la porta a la bancarització de les caixes, és a dir, que puguin ser comprades per bancs. I en segon lloc, el fet que sigui el BE qui autoritzi les fusions, pot obrir també la porta a la fusió, obligada si convé, d'entitats de diferents territoris. Dos perills per al sistema financer català que, en més de 150 anys d'història no havia viscut un procés com l'actual.
Les fusions són un camí més que correcte en les circumstàncies actuals, però sempre que siguin voluntàries, lliures de pressió política i, sobretot, que no desvirtuïn la solidesa i honradesa amb què han estat governades històricament.
