Dimecres 28 de novembre del 2010, sisena vaga general convocada a l'Estat espanyol, la cinquena sota mandat del PSOE. Al marge dels arguments evidents perquè el ciutadà estigui emprenyat amb la situació -atur indiscriminat, reforma laboral que retalla els drets del treballador i n'amplia els dels empresaris, i retallades de pensions previstes i increment de la pressió fiscal-, per als Països Catalans, la vaga ha de tenir una lectura política clara. Certament, els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, no criden a la vaga per collar Zapatero, sinó més aviat per escenificar que estan emprenyats amb qui se suposa que és el seu camarada, però en cap cas, i com ja han aclarit els seus líders, tenen intenció de fer caure cap govern. Als catalans que els preocupa més el seu país que no pas les relacions entre sindicats i govern espanyol, aquesta vaga ha de tenir un to de reivindicació política clar. Si s'ha arribat a una situació de col·lapse econòmic com l'actual, en part és fruit de la conjuntura mundial.
Però si Catalunya hagués pogut gestionar la sortida de la crisi pel seu compte, de ben segur, i això ho diuen un bon nombre d'experts independents, entre els quals un Premi Nobel d'Economia, el país ja es trobaria al nivell de molts països europeus que han aixecat el vol gràcies a l'actuació dels seus governs. Però Catalunya no té competències plenes en matèria laboral i industrial -tot i que ara reclamarà les polítiques actives d'ocupació com ja ha fet Euskadi-, i el més elemental, la sobirania fiscal és a mans de Madrid. Els catalans paguem molts impostos, més que la mitjana de territoris espanyols, però després el govern català no pot gastar aquests impostos en la creació d'eines que li permetin sortir de la crisi. Tampoc pot invertir-los en un destí tan bàsic com un sistema de pensions que impedeixi que un avi visqui amb 400 euros tot i haver treballat tota la vida.
Per què a Euskadi la taxa d'atur no supera el 10%? I per què l'activitat industrial es manté? Perquè té el control sobre aquests àmbits, que li permet decidir com i en quin moment inverteix els diners que paguen els seus ciutadans. Senzillament.
Certament, la reforma laboral i de les pensions afecta tots els treballadors, i per tant, hi ha motius més que provats per protestar. Però també és cert que els treballadors catalans no han de sortir al carrer només per rebutjar una legislació espanyola, sinó, sobretot, per exigir al govern espanyol allò que en qualsevol estat democràtic seria legítim: buscar la sortida a la crisi adaptant les mesures a la realitat del seu territori. Amb els seus diners, la seva gent i les seves idees. 22.000 milions d'euros que cada any volen a Madrid i no tornen a Catalunya donen per a moltes idees i moltes solucions.
