A Madrid, els anomenats grans sindicats d'àmbit espanyol negocien amb les també anomenades grans patronals espanyoles i amb el govern espanyol una reforma laboral que suposadament ha de conduir a la
sortida de la crisi. En aquest context, els sindicats nacionals -no espanyols, s'entén- no tenen ni veu ni vot. La seva opinió no compta a Madrid per dos motius: la seva obediència de partit és escassa o nul·la, i en segon lloc, el seu àmbit de referència no és l'espanyol, sinó el de la seva nació.
En el cas d'Euskadi i Galícia, la força dels sindicats nacionals està fora de dubte. No són un sindicat, sinó més, amb uns objectius compartits. En aquestes terres, els dos sindicats espanyols, CCOO i UGT, tenen poc a dir. El passat 21 de maig ja hi va haver una gran demostració de força a Euskadi, quan els sindicats nacionals van fer una vaga general per reclamar al nou executiu del PSE una resposta contundent a la crisi adaptada a les necessitats no de Zapatero i Madrid, sinó dels treballadors i treballadores bascos. La protesta fou silenciada per la majoria de mitjans de comunicació, però el fet és que va ser un èxit del sindicalisme nacional.
A Catalunya, en canvi, el camí tot just s'ha iniciat. Els dos partits d'obediència catalana, ERC i CiU, mai no han mostrat un interès especial pel projecte de la Intersindical-CSC -tret d'alguns quadres intermitjos d'ERC-, com tampoc la majoria d'entitats cíviques del país. Potser és més còmode buscar el suport dels "grans" sindicats CCOO i UGT i no complicar-se la vida amb un projecte que dóna fruits a més llarg termini. A Euskadi i a Galícia, però, el PNG i el BNG van fer aquesta aposta nacional fa molts anys i ara la seva societat en recull els fruits en forma de lobby potent que no només defensa els interessos dels seus treballadors, sinó que a més, reclama aquesta defensa des de la perspectiva nacional.
Ara, quan la crisi econòmica sembla que va per llarg i als Països Catalans el nombre d'aturats ja supera el milió, cal escoltar les veus "alternatives", perquè en definitiva, no es pot esperar una sortida conjunta de la crisi des de l'Estat espanyol. Les realitats econòmiques, socials i laborals dels Països Catalans tenen poc a veure amb les de l'Espanya profunda. Una solució conjunta, impregnada d'interessos polítics i de pressions empresarials, no farà cap bé a la nació, que com sempre, en sortirà perdent en benefici d'altres territoris. L'esquema és exactament el mateix que amb l'espoli fiscal. Uns paguen i els altres en treuen el profit.
