Aquesta setmana passada tots els mitjans de comunicació han recordat la figura de Ryszard Kapuscinski, periodista polonès que va dedicar la seva vida a fer de corresponsal estranger sobretot a Sud Amèrica i Àfrica. Kapuscinski s’ha fet un lloc als annals del periodisme pel seu rigor i per les seves cròniques d’un humanisme i visió de justícia social que són un exemple de compromís del que ha de ser la professió periodística. Potser per això amb la seva mort s’ha fet evident que Kapuscinski és un rara avis en el món del periodisme i, sobretot, en el dels corresponsals de premsa. A casa nostra podem comprovar com bona part de les cròniques que sobre Catalunya es publiquen a la premsa estrangera són escrites per corresponsals ubicats a Madrid, que funcionen amb esquemes estatals i que sovint tracten amb condescendència, quan no amb hostilitat, les reivindicacions nacionals, culturals i lingüístiques catalanes.
Cròniques publicades durant el procés estatuari de l’any passat a diaris com Le Monde, Liberation, The Guardian... en són una mostra. En un dels seus darrers escrits Kapuscinski deia que els totalitarismes ensenyen a odiar i que aquesta és una de les pitjors herències que deixen. És una reflexió que cal tenir present i que farien bé d’escoltar els mitjans de la Brunete mediàtica i d’altres fills ideològics del totalitarisme que cada dia apliquen alegrement la seva dosi d’orgull, ignorància i mala llet. La seva capacitat demagògica evidencia la necessitat de consolidar un sistema de mitjans de comunicació catalans que s’inspirin en l’estil i el rigor de l’escola Kapuscinski. L’increment de visites de les publicacions electròniques en són una bona notícia i les darreres dades publicades indiquen un augment de la premsa en català però també indiquen la crisi dels informatius de TV3. Ara que sembla que se’n replantejarà el model seria un bon moment per prendre nota de l’estil i compromís de Kapuscinski, i en el nostre cas també sense oblidar les coordenades de la nostra realitat nacional.
