Fa unes setmanes comentàvem la relació entre cultura i economia i com el Japó havia entès les potencialitats estratègiques que això comportava. Aquesta setmana passada hem pogut llegir com el Govern Australià ha aprovat destinar 20 milions de dòlars extres a polítiques de diplomàcia cultural. L’objectiu és que els països asiàtics tinguin una bona imatge i percepció d’Austràlia. Aquesta manera de fer es diu “poder intel·ligent” (smart power).
A casa nostra, la setmana passada vam tenir un exemple d’aquest lligam entre cultura i economia. A les planes d’economia dels diaris vam poder llegir les intencions d’una cervesera catalana d’exportar a diversos països europeus venent-se com a cervesa “made in Barcelona”. Això fa uns anys hauria estat impensable, Barcelona no es coneixia prou. Però perquè “made in Barcelona” i no “made in Catalonia”? Potser hi ha diferents motius per això, un dels quals és l’antagonisme que hi ha hagut entre la política cultural municipal barcelonina, dels socialistes, i els plantejaments que es feien des de la Generalitat, ja des de l’època de Max Cahner i continuant pels successius consellers. Cultura municipal i cultura nacional s’han presentat com a models alternatius, i sovint antagònics. La primera ha jugat amb la imatge de modernitat i una curiosa manera de veure el cosmopolitisme titllant de resclosit el que es feia a l’altre costat de la plaça de Sant Jaume. La política cultural sempre reflecteix el model de cultura que té el dirigent de torn. A Barcelona, la separació entre llengua i cultura que s’ha fet tradicionalment ha comportat que a la pràctica la cultura catalana s’ha fet invisible. La polèmica que va haver-hi l’any passat per l’elecció d’Elvira Lindo per fer el pregó de les festes de la Mercè n’és només un exemple.
Després de les eleccions d’ahir i segons com quedi configurada l’assignació de les àrees de govern de l’ajuntament, ens podem trobar que, per primer cop en 30 anys, hi hagi una sintonia entre els models i les polítiques culturals municipals i nacionals. No volem pecar de ‘Barcelonacentrisme’ però l’impacte que, de produir-se aquest fet, es donaria a la cultura catalana, en la seva globalitat, no tindria precedents. No hauria de ser estrany poder començar a pensar en un poder intel·ligent “made in Catalonia”.
