Aquests darrers anys ha quedat ben clara la importància de tenir una indústria cultural pròpia, ben arrelada al país, que sigui sentida com a propera a la gent. Ha de tenir capacitat de generar complicitats ja sigui per fer les coses explicant i aplicant la manera catalana de veure el món o per la capacitat d’utilitzar el mateix llenguatge que permet connectar amb la gent. A la vegada, això és un potencial a l’hora de definir la nostra aportació a l’àmbit internacional. En un dels àmbits on aquests plantejaments es poden visualitzar d’una manera més clara és en l’humor. El sentit de l’humor és un element explicatiu d’una manera de fer i de ser, que no és fàcilment exportable o només ho és en països amb algunes similituds. Per exemplificar-ho només cal pensar en sèries d’humor com Plats Bruts, que de voler-se exportar al ‘mercat’ espanyol s’hauria de modificar i adaptar. Al nostre país una de les persones que més bé va saber transmetre i expressar aquesta manera de ser va ser el dibuixant Cesc, Francesc Vila Rufas. És per això que la notícia de la seva mort divendres passat és una pèrdua sentida. Els seus dibuixos, que durant molts anys va fer diàriament a l’Avui i a d’altres publicacions com Serra d’Or, van copsar amb un estil irònic i sarcàstic l’actualitat social i política, sovint amb un punt de lucidesa que ja voldrien molts analistes polítics.
Diuen que la ironia és la higiene de la ment. Poder llegir dibuixants com Cesc i d’altres que treballen en mitjans de comunicació catalans és un exercici sa que ens permet tenir el cap clar, i sentit de l’humor, en moments en què la dinàmica política ens podria fer tornar bojos. Cal reconèixer el paper d’analistes de la realitat social i política de molts (no tots) dibuixants i humoristes. Sovint ho fan sense necessitar la retòrica, parafernàlia i gesticulacions de tertulians, comentaristes i fins i tot polítics. De manera subtil i intel•ligent poden esdevenir un factor de crítica i de presa de consciència nacional i social.