“No hi ha cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l’ossada, no hi ha política possible sense un grup que l’hagi concebuda i que la realitzi”. Amb aquesta claredat i clarividència ho exposava Jaume Vicens Vives a ‘Notícia de Catalunya’. Convé tenir present aquesta cita, sobretot quan la conselleria de cultura ha estat la gran descoberta del govern tripartit i ha posat de manifest la importància de la visió nacional, i del que es fa quan no es té. Primer van ser, per dir-ho d’alguna manera, les excentricitats de la consellera Mieras, i després la determinació i eficàcia de Ferran Mascarell per anar impulsant les polítiques culturals que el PSC ja havia anunciat en el seu llibre blanc de la cultura a Catalunya. Sembla que aquesta darrera etapa al capdavant de la conselleria ha posat de manifest la desorientació cultural dels governs de CiU, i la falta d’una estratègia nacional sobre el que cal fer en aquest àmbit central del procés de construcció nacional. Potser la correcta reubicació de la secretaria de Política Lingüística en un departament amb un perfil més transversal com és Presidència ha permès visualitzar de manera nítida les diferents visions sobre què és cultura catalana i quina política cultural s’ha de promoure des del govern. Les darreres setmanes s’han creuat diferents articles a la premsa en català on es posava de manifest la urgència d’elaborar una estratègia cultural des del sobiranisme o nacionalisme. Encara que sigui un debat motivat com a reacció a un plantejament socialista que té les idees clares, cal celebrar el seu inici. Ara bé, no es pot quedar en tres articles de diari ni pot quedar patrimonialitzat en una única formació política. Tampoc servirà de res pensar que pel fet que la conselleria de cultura estigui dirigida per un conseller sobiranista tot estarà resolt. Cal construir un discurs i una estratègia on hi participi tothom que tingui una visió nacional que vagi més enllà d’un preàmbul i que permeti que disposem, per dir-ho en termes de Vicens Vives, d’una ossada d’intel•lectuals, creadors, emprenedors... que marqui el pas de la nostra cultura al segle XXI o com a mínim que, per començar, eviti que es perdin gaires llençols en la propera legislatura.
