La setmana passada va haver-hi un cert rebombori a propòsit de la desaparició de la titulació de filologia catalana, que s'hauria inclòs en una denominació més àmplia de llengües modernes. Aquest fet va servir per posar de manifest un altre cop la limitada autonomia universitària de què disposem al nostre país. Però el que resulta més interessant La setmana passada va haver-hi un cert rebombori a propòsit de la desaparició de la titulació de filologia catalana, que s'hauria inclòs en una denominació més àmplia de llengües modernes. Aquest fet va servir per posar de manifest un altre cop la limitada autonomia universitària de què disposem al nostre país. Però el que resulta més interessant és que la possibilitat de suprimir, o com es diu en argot estatal 'homogeneïtzar', la filologia catalana en favor de la convergència universitària europea, coincidia amb la publicació d'un informe del Consell d'Europa on s'avalua el grau de compliment de l'estat espanyol de la Carta de les Llengües Regionals, a la qual l'estat espanyol es va adherir. Potser pel soroll mediàtic que van generar les declaracions i contradeclaracions sobre la filologia catalana, la presentació de l'informe va passar força inadvertit. Entre les consideracions que es recullen al treball fet pel Consell d'Europa es destaca la preocupació per la situació de la llengua catalana en la justícia. De fet, Catalunya continua amb el trist privilegi que per exercir de jutge no cal parlar la llengua pròpia del país, fet insòlit en les democràcies occidentals. L'informe també va tractar la situació de l'èuscar i del gallec, i va fer unes remarques generals especialment clarividents, sobretot venint de qui ve i arribant després del debat sobre les filologies: va posar de manifest d'absoluta manca de sentiment plurilingüe de la societat espanyola 'castellanoparlant'. Les causes es poden trobar en mitjans de comunicació i, sobretot, en una legislació i una percepció de l'estat homogeneïtzadora.