El 21 de febrer va ser el Dia Internacional de la Llengua Materna. És una data recurrent per recordar els debats que de forma cíclica es van reproduint sobre la salut de la nostra llengua. A grans trets podríem dir que hi ha dues corrents de pensament. La primera té el seu eix argumental en el retrocés de l’ús del català i la decadència en la que viu immersa la cultura catalana, incapaç de fer-se un lloc en els mitjans de comunicació o en els referents mediàtic-socials de la joventut.
És una tendència que potser esperant sacsejar la consciència reivindicativa dels catalans, no té cap problema en profetitzar una propera data de defunció de la llengua.

La segona corrent de pensament parteix d’un plantejament més optimista i possibilista. Es podria sintetitzar dient que en els darrers 25 anys el català mai no s’havia trobat en una situació tan favorable com ara i, si bé no és el que desitjaríem, hi ha moltes més possibilitats ara que no pas abans.

Dada certa si es té en consideració que durant la meitat del segle XX el català ha estat prohibit i perseguit de forma sistemàtica. Els temps canvien i hem entrat de ple al segle XXI immersos en el procés de globalització i amb una nova onada de migracions que, arreu, faran que totes les societats esdevinguin políglotes. També serà el nostre cas, amb oportunitats i reptes que caldrà encarar amb optimisme i sabent que comptarem amb pocs aliats institucionals per fer-los.

L’Estat espanyol té un interès per preservar llengües i cultures que és inversament proporcional a la distància geogràfica en què es troben. Així s’entén que per una banda es signin declaracions universals de drets culturals i lingüístics de la UNESCO però per l’altra és prohibeix utilitzar el català a les Corts Espanyoles, o no es compti amb un reconeixement oficial a l’estat que permeti obtenir un reconeixement a Europa.

No descobrim la sopa d’all si diem que la situació s’explica per les motivacions polítiques que en ocasions van frenant avenços com els esmentats i en d’altres miren de culpar de forma simplista la llengua catalana de factors tan complexos com el de l’abstenció. Suposem que aquestes mateixes ments lúcides estaran enfeinades analitzant les dades de participació del referèndum andalús i dels que vindran..., però en qualsevol cas que per molts anys puguem seguir gaudint de la nostra mala salut de ferro!