Genial expressió que les memòries del president Pujol reviuen, i que s’afegeix a altres expressions creades darrerament per descriure l’actual moment, com la del “català emprenyat”. Aquest any en l’àmbit de la cultura hem tingut uns quants “mecagoenconys” que han permès fer un cop de geni que han demostrat les potencialitats de la nostra cultura. El més destacat ha estat la participació de la nostra cultura a la fira del llibre de Frankfurt, que va aguantar els constants atacs de la Brunete mediàtica.
És un èxit que, amb la relativa escassetat d’èxits que tenim, cal celebrar, però que no ha de fer-nos oblidar els grans reptes pendents que tenim. Entre els quals el del reconeixement i presència internacional de la llengua i cultura catalanes. Acabarem l’any amb un altre pas endavant que vol posar les bases per bastir un plantejament sòlid i inclusiu de tots els territoris de parla catalana. Es tracta de la recent refundació de l’Institut Ramon Llull, acordada pels governs de Catalunya, Andorra i les Balears. És una altra bona notícia. Fins i tot s’ha comentat la possibilitat de la incorporació de l’Ajuntament de Perpinyà "de la forma que sigui, com a xarxa de ciutats, com a Catalunya Nord o com a ciutat de Perpinyà" tenint en compte que l'institut "té veritablement els colors dels Països Catalans", segons va afirmar la directora del Departament de Cultura de l'Ajuntament de Perpinyà, Marie Costa.
La internacionalització de la llengua i cultura catalanes és bàsica i essencial i s’ha de fer amb visió de futur i sentit d’estat. Això implica trobar el to just que permeti acomodar a estats com Andorra i d’altres organismes subestatals com Catalunya, les Balears i/o ciutats com Perpinyà. A casa nostra sembla que els propers tres mesos seran tristament de paràlisi pre-electoral espanyola. Passat festes tindrem el trist privilegi de tenir la dosis diària de promeses electorals. No cal ser massa clarivident per preveure que el debat sobre les infraestructures centrarà bona part del debat, però seria d’agrair que les principals forces polítiques catalanes acordessin uns mínims pel que fa al reconeixement a la nostra llengua i cultura que permeti que l’Estat Espanyol reconegui el que fa anys que reclamem a les institucions europees: que el català sigui oficial (a l’estat) i que es pugui utilitzar al Parlament, aspectes que ajudarien a la projecció europea i internacional. És obvi que si en els ja quasi 30 anys de democràcia espanyola (amb “talant” inclòs) això no s’ha aconseguit, ara és hora de fer algun “mecagoencony” estratègic i negociador per aconseguir-ho. Al cap i a la fi és una petició que tant federalistes com sobiranistes poden compartir sense problemes, i que la nostra llengua i cultura necessita.
