La setmana passada es va presentar públicament la primera estratègia per la cultura de la Unió Europea. Es tracta d’establir una línia política que defineixi el rol de la cultura en un món cada cop més globalitzat. Els tres objectius principals d’aquesta estratègia són: la promoció de la diversitat cultural i el diàleg intercultural, la promoció de la cultura com a catalitzador de la creativitat i la promoció de la cultura com a element central de les relacions internacionals de la Unió Europea.
És una iniciativa que marca totes les caselles del que és políticament correcte. Però tindrà algun impacte sobre la cultura catalana? La Unió Europea no deixa de ser una unió d’estats, que es limita a donar per bo el que li diuen els seus estats membres. Ni França ni Espanya han fet cap gest cap al reconeixement cultural i lingüístic català dins les institucions europees. Sí, és cert que el Govern espanyol es va comprometre a crear una oficina on els ciutadans puguin adreçar-se en català a instàncies de la Unió Europea, però a hores d’ara aquest invent d’una certa enginyeria mediàtica encara no s’ha creat. La UE no ho farà per iniciativa pròpia i l’Estat espanyol no és precisament conegut per la seva actitud proactiva en la promoció del català. No ens podem cansar de recordar que si França o Espanya (sobretot) ho volguessin, la llengua catalana seria oficial a la UE.
L’actual situació manté la llengua, i de retruc la cultura, catalana en una situació d’invisibilitat. Com a mostra d’això podem agafar un cas on seria ben fàcil mostrar bona voluntat. La Comissió Europea, en motiu del 50 aniversari, ha organitzat un concurs de traducció per a joves europeus de 17 anys. La traducció, quina sorpresa, només es pot fer en alguna de les 23 llengües oficials de la UE. El català no hi surt per enlloc. L’any 2008 serà l’any europeu pel diàleg intercultural, però sembla que seria més adequat parlar de diàleg inter-estatal o entre cultures oficials. Tot plegat no deixa de ser l’assignatura pendent de l’Estat espanyol i de la Unió Europea, que segueixen amb la seva actitud hipòcrita que, per si algú no ho sap, vol dir “Que fa veure que té uns sentiments que no té realment, que diu i fa el contrari del que pensa de debò”.
