El pacte nacional per l’educació va ser un dels pocs èxits de l’anterior govern, i va posar l’escola catalana com a prioritat del país. Sembla, però, que voler definir un model educatiu amb un cert perfil propi té els seus riscos. Tot i que només fa uns mesos que es va aprovar el nou estatut, pot ser un bon exercici començar a consultar les hemeroteques i veure què deien els polítics dels diferents partits. En algun moment fins i tot es va parlar de blindatge de competències i es van fer servir tota mena d’eufemismes per assegurar que des de Madrid s’actuaria amb lleialtat vers el nou estatut. Tampoc no és ara el moment de descobrir la sopa d’all i criticar l’enèsim intent per part de l’estat de laminar les competències catalanes i, si pot ser, desmuntar el model educatiu català, començant pel model d’immersió lingüística. Com en d’altres ocasions, l’experiència ens ha de servir per mantenir-nos ferms i continuar treballant per aconseguir que les escoles d’aquest país sàpiguen donar resposta a les noves necessitats. Intentar fer-ne una llista seria molt extens, per això en destaquem un parell: cohesió social per a una societat catalana més diversa (amb la llengua catalana com a element de cohesió) i formació de qualitat per un entorn on competim directament amb el món i no només amb els veïns del costat (on el domini de l’anglès és vital). Cal evitar que es produeixi una divisió entre les escoles, on l’escola pública assumeixi en solitari el paper d’acollir la població nouvinguda i de transmetre l’esperit de comunitat, on tothom hi participa. Tothom ha de prendre consciència de la importància de dotar de recursos i prestigi als centres. Una manera de fer-ho és amb propostes noves, com per exemple que tothom qui vulgui estudiar en una universitat pública hagi d’haver estudiat, com a mínim, dos anys de l’ESO en un centre públic. Segurament això faria reaccionar a bona part de la classe dirigent que majoritàriament no porten els seus fills a escoles públiques i els motivaria (ni que fos pel seu propi interès personal) a fer una defensa més desacomplexada de les nostres competències educatives i de la necessitat d’un bon finançament (i no esperar fins a no se sap quin any).