"El procés de construcció dels Països Catalans és molt sofisticat". Això és el que diu Eva Piquer que va dir el Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras en un acte de la setmana passada. Aquestes afirmacions coincideixen amb les que va fer Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull en la conferència que va fer divendres a l’Ateneu Barcelonès on va dir que “està bé que siguem autocrítics, però no hem de ser autodestructius”. Potser cal entendre aquesta tendència autodestructiva com un exemple de sofisticació postmoderna pròpia dels Països Catalans.
La situació singular de la nostra cultura dins de la Unió Europea pot generar situacions de frustració per la falta d’un marc de suport similar a les cultures amb un estat al darrere. Això obliga a fer plantejaments diferents, “sofisticats”, que permetin, com va dir Bargalló, "aportar nous creadors i situar els productes culturals catalans al mercat internacional". La concreció pràctica d’aquest objectiu és molt difícil.
És per això que el cas del Japó és un molt bon exemple que haurem d’anar analitzant. Tant l’antic primer ministre japonès Junichiro Koizumi com l’actual, Shinzo Abe han declarat com a prioritari fer més competitives les exportacions ‘culturals’ del país. Això implica l’elaboració d’una estratègia de la indústria cultural japonesa, que promogui des de la gastronomia fins al cinema. Potser fins aquí no hem descobert la sopa d’all, però el que és significatiu és que el compromís sorgeix des del propi ‘pinyol’ del govern, és un objectiu nacional i es té la voluntat de fer un plantejament a gran escala que aconsegueixi que el Japó, i la seva cultura, sigui sinònim de moda i modernitat a nivell mundial.
No és casualitat que ara el menjar Sushi sigui present a qualsevol gran ciutat, que grans cadenes de roba dissenyin les seves col·leccions inspirades en les tendències que hi ha al Japó, sense oblidar-nos dels èxits de sèries i jocs com Pokémon, el gènere Manga... En aquest darrer cas, al voltant d’aquest sector es generen uns negocis arreu del món que fan que el Japó obtingui uns beneficis de prop de 20 bilions d'euros. No és estrany que la potenciació del talent cultural i artístic japonès sigui una prioritat estratègica per fer-ne una indústria que s’afegeixi a les empreses tecnològiques que fins ara han dominat l’economia japonesa. Si hem de ser sofisticats siguem-ho a la japonesa!
