Així va ser com el diputat d'ERC Joan Tardà va definir el discurs del PP en un polèmic debat de la setmana passada al parlament Espanyol. És una expressió molt gràfica. Ara aquest raca-raca el sentim més a prop i més fort. Sobretot perquè és època d'eleccions i s'ha obert la veda contra la llengua catalana i la política lingüística i educativa del país, i ja veurem el que seguirà. I tot plegat mentre al País Valencià es manté l'ofensiva per tancar els repetidors que emeten el senyal de Televisió de Catalunya, una iniciativa sense precedents a la Unió Europea. Només per posar un exemple, ens podem imaginar el que passaria si a Catalunya es tanquessin repetidors que emetessin el senyal d'una televisió que emetés en castellà? Hi hauria un raca-raca descomunal.
A Catalunya i a Espanya hi ha moltes coses que s'han oblidat de recordar. Això fa que de forma cíclica es repeteixin les mateixes situacions, polèmiques, campanyes... governi qui governi, i que sovint generi una reacció de sorpresa quan de fet és força habitual. Els darrers anys la generació de catalans que va viure la dictadura, la transició i el restabliment democràtic ha anat publicant les seves memòries, i en són un bon llegat per recordar. Tampoc és ara el moment de fer-ne una llista que segurament correria el risc de no mencionar a tothom. En aquestes memòries de polítics, activistes culturals, socials... s'explica el "raca-raca" de fons que es va repetint en major o menor intensitat amb uns plantejaments molt similars. És un bon exercici de memòria històrica que ens han d'ajudar posar les coses en perspectiva i recordar que malgrat les situacions puntuals de cada moment es manté una dinàmica cíclica.
Ara és el raca-raca de pre-campanya electoral que comença per la llengua i la immersió lingüística. Però fa un any era el raca-raca del decret de la tercera hora, per no esmentar tota l'opinió publicada a propòsit de la fira del llibre de Frankfurt o el raca-raca que durant tot el procés estatutari, on ja es veurà si es respecta el dret i deure de conèixer la llengua catalana. I durant el temps de la república eren uns altres raca-raca.
Si som optimistes podem pensar que si aquestes situacions es van repetint és perquè es manté la nostra mala salut de ferro i perquè malgrat tot s'ha anat bastint una agenda de prioritats que, com a cultura sense estat que som, a sabut mantenir una dinàmica pròpia. Un exemple d'això és el nomenament del consell de la corporació catalana de mitjans audiovisuals, que amb totes les limitacions que pugui haver-hi, no deixa de respondre a un plantejament de país propi que s'ha de mantenir i reforçar, malgrat els molts raca-raca que vinguin.
.
