Vicens Vives va dir que Catalunya no sabia com fer-se amb ‘el Minotaure’, el poder. Les anades i vingudes de la política catalana dels darrers anys, sobretot, semblen donar la raó a la nostra relació amb el Minotaure. Amb més discreció del que havia estat la norma en la darrera legislatura, aquesta setmana van començar els focs artificials, les negociacions, sobre què es faria i qui ho faria en el nou govern. Esperem que els negociadors dels diferents partits escriguin un manual sobre el mètode que han seguit per pactar i negociar i com s’ho han fet per poder aconseguir el que volien, sobretot després que els respectius líders anunciessin d’entrada que pactaven. Tot plegat s’han generat les primeres situacions de ‘soroll mut’ a propòsit de què passaria amb la política lingüística. Finalment, sembla que la dirigirà algú d’ERC. Per fer què? Això ja es veurà (i sembla que si es veu alguna cosa ens podrem considerar afortunats!). És probable que una cosa semblant passi amb Cultura, on el marc d’actuació serà força detallat i potser retallat. Enllaçant amb el que dèiem al començament de la relació de Catalunya amb el Minotaure, aquesta es veia determinada pels partidaris d’un pragmatisme de via estreta i pels partidaris de l’acció directa. Sembla que aquesta legislatura es tornarà a posar a prova si aquestes dues tendències poden coexistir en un mateix govern sense que una acabi neutralitzada.
La política cultural de la darrera legislatura va acabar posant l’accent en serveis en què una bona gestió era cabdal per a una bona percepció dels ciutadans, com per exemple les biblioteques. Gestionar i gestionar bé és condició necessària però no suficient per a la política cultural que necessitem. Segur que caldrà posar el pinyó adequat per poder fer que la cadena de la bicicleta cultural giri bé i s’adapti a la situació i als equilibris necessaris. Probablement això voldrà dir tenir més paciència, però cal tenir clar a on es vol anar a parar i no quedar confús per les formes.