El proper mes de març s’inaugurarà al Metropolitan Museum of Art, de Nova York, l’exposició Barcelona i modernitat: de Gaudí a Dalí. És una exposició que arriba procedent de Cleveland, on es va inaugurar per primer cop. A banda de l’indubtable interès artístic del contingut i de les obres exposades té unes conseqüències que van més enllà.
Per entendre els artistes i les obres d’art cal entendre el context i això vol dir explicar Catalunya i els moviments polítics i socials del tombant de segle passat i les anades i vingudes que hem patit durant tot el segle XX. Agradi o no NY és pol mundial que atrau a molta gent. Tot el que hi passa té una ona expansiva molt gran que arriba a molts mitjans de comunicació d’arreu del món. D’aquesta exposició ja se n’està parlant i se’n parlarà més. Ajudarà a ubicar la nostra cultura com a singular i universal (Barcelona no només és la ciutat dels jocs olímpics) i probablement despertarà interès en molta gent. L’obra de Gaudí és centenària i és un dels principals reclams turístics de Barcelona. Amb tot plegat és inevitable fer-nos la reflexió i mirar al voltant per veure quins moviments i quines propostes tenim en aquests moments. La voluntat de ser de la nostra cultura és molt potent i constant. Els moviments migratoris a escala mundial estan transformat el paisatge i la composició social de bona part dels pobles i ciutats del nostre país. La dialèctica de la relació entre Catalunya i Espanya va renovant les formes però no el fons i continua limitant el camp d’acció que necessitem... D’aquí cent anys continuarem promovent exposicions sobre Gaudí, Dalí, Miró...o haurem estat capaços d’assumir riscos, de destinar temps, energia, recursos a fer propostes que donin resposta a les necessitats del moment i dels nostres temps? Gaudí, Domènech i Montaner, Miró, Dalí... des del seus àmbits ho van fer. Tenim el nervi per continuar la línia o ja va bé seguin en la línia de ser un país balneari abocat als serveis del sector turístic?
