El Parlament Europeu ha iniciat una campanya de comunicació per motivar la participació en les properes eleccions del 7 de juny. L'estratègia és visualment força impactant. Es tracta de dues figures de dos pollastres gegants envasats que van acompanyades de la pregunta "Quina informació han d'incloure les etiquetes?".
A Catalunya aquesta és una pregunta interessant, sobretot perquè quan parlem d'etiquetes és inevitable parlar de la llengua de les etiquetes. Per coherència, responsabilitat i respecte hauria de ser, com a mínim, en català. Aquest és el tracte que reben a la Unió Europea els consumidors (per parlar en els termes en què es planteja la campanya) que parlen llengües amb un nombre de parlants similars a la llengua catalana. Reben la informació en la seva llengua amb tota normalitat.
A Catalunya això encara no acaba de ser del tot possible. Tot i que en els darrers anys hi ha hagut avenços en alguns àmbits concrets, com les denominacions d'origen i cerveses, encara hi ha molt camp per recórrer. D'entrada cal hi hagi un marc legal que garanteixi el dret dels consumidors a rebre la informació en català, i cal que s'apliqui la llei amb la mateixa normalitat que l'Estat espanyol aplica 140 normatives sobre la llengua espanyola. Curiosament els dos vicepresidents del Parlament Europeu, Aleix Vidal-Quadras i Mechtild Rothe, quan van presentar la campanya de l'Eurocambra van destacar que "el que és important és parlar la llengua que parla la gent".
Per nosaltres aquesta frase sona a cinisme. A Catalunya, i malgrat els esforços que dedicats a aquest tema, ni s'acaba d'utilitzar la nostra llengua quan es tracta dels drets dels consumidors ni tampoc es pot utilitzar la nostra llengua a tots els efectes a les Institucions Europees: no és oficial. En el futur cada cop més l'Eurocambra incidirà més en aspectes que ens acabaran afectant. s per això que cal exigir als nostres representants que actuïn per tal que la nostra llengua sigui tractada de la mateixa manera que ho són el danès o l'eslovac. Mentre això no sigui una realitat caldrà seguir reclamant el ple reconeixement de la nostra llengua a les institucions europees, que també són les nostres. Si no ho fem, per complexos o per creure que això és "provincià" o que ja està resolt, llavors sí que estaríem fent el "pollastre".