Probablement el seu nom no resultarà massa familiar, però la seva biografia és un llibre d'història, bona part de la nostra història recent, que convé tenir present. Sobretot quan encara ara hi ha dificultats per resoldre injustícies com el retorn dels "papers de Salamanca", com hem pogut comprovar aquests darrers anys.
Potser el projecte museístic del museu Catalonia podrà explicar biografies de persones com Milton Wolff. La seva mort el 14 de gener passat, als 92 anys és una ocasió per recordar-la. Nascut en una família jueva del barri de Brooklyn, Nova York, va ser un dels 3000 voluntaris nord-americans que van lluitar en les Brigades Internacionals durant la guerra civil. El 1937, amb només 21 anys, va creuar l'Atlàntic. Va ser el darrer comandant del Batalló Lincoln, que el va dirigir en la batalla de l'Ebre del 38. Durant la guerra va tenir ocasió de conèixer Ernest Hemingway, que el menciona en els seus llibres i Robert Cappa el va fotografiar. Com a anècdota això va fer que la seva fotografia donés la volta al món i servís perquè la seva mare sabés que, en comptes d'estar treballant en una fàbrica, el seu fill estava lluitant a la Guerra Civil. Va participar en bona part de les principals batalles de la guerra, fins que a final del 1938, arran del pacte de Munic, les brigades internacionals es van retirar de la Guerra Civil.
Un cop de tornada als Estats Units va ser detingut per protagonitzar una protesta davant del consolat francès per denunciar la situació dels exiliats republicans internats als camps de concentració al sud de França. La seva activitat als Estats Units contra la dictadura franquista va ser constant, i un cop mort el dictador va visitar Barcelona en diverses ocasions, la darrera el 2004. Per a qui estigui més interessat en la seva figura (digna de novella i de pellícula) pot consultar la pàgina web del batalló Abraham Lincoln. Tot plegat no deixa de ser irònic i simptomàtic que encara ara ens trobem en situacions on és molt present qui va guanyar la guerra i qui la va perdre. Un exemple d'això el trobem en l'immobilisme del Ministeri de Cultura espanyol, que ha obligat a la Comissió de la Dignitat a presentar un requeriment judicial per reclamar al govern espanyol el retorn dels 7 lligalls que no es van retornar amb el primer bloc de documents retornats de Salamanca. El requeriment també demana que es compleixi la llei aprovada pel Congrés espanyol, que en teoria ha de possibilitar el retorn de tots els papers espoliats per la dictadura. És una situació que a banda de ser una burla democràtica demostra, un cop més, la poca voluntat per reparar les injustícies de la dictadura. No només pel que fa al retorn dels "papers de Salamanca", sinó també l'anullació del judici al President Companys. En les seves memòries Wolff diu que la "lluita és l'elixir de la vida". Per sort o per desgràcia els catalans en sabem molt d'això i potser per això sempre ens n'acabem sortint amb la nostra "mala salut de ferro".
