És difícil no fer referència en aquesta crònica de cultura als resultats de les eleccions espanyoles. Mentre el sistema de finançament que tenim sigui el que és i mentre el marc jurídic de la llengua catalana tingui aquesta condició de segona, caldrà continuar pendents dels escenaris i esdeveniments que s'estiguin coent a Madrid. Aquesta setmana serà molt intensa pels analistes polítics i de mitjans de comunicació i dels partits polítics. Els resultats voldran temps per reposar i veure quines en seran les repercussions.
En la crònica de la setmana passada esmentàvem que semblava que hi havia una pausa en l'akelarre a què s'havia sotmès a la llengua catalana. La setmana ha confirmat que només era una pausa. És evident que no hi ha cap problema per buscar la ruptura social a Catalunya i fer campanya en contra de l'escola catalana i del mètode de la immersió lingüística. És una dinàmica que ens hauria de fer reflexionar. Indiquen una tendència que només es replicada des de Catalunya, i això acaba comportant un desgast. Cal aprofitar aquest inici de legislatura definir les línies roges en llengua i cultura que els partits catalans haurien de defensar i plantejar a Madrid. Cal tenir un estratègia proactiva, que eviti haver d'estar a la defensiva en temes relatius a llengua i cultura que no siguin l'espanyola. A la pràctica haver d'estar a la defensiva evita poder avançar. En el nostre cas pot haver-hi la sensació que evitar retrocedir és una victòria, però no ho és quan es parteix d'una posició com la nostra. Cal mantenir una visió a mig i llarg terme.
És per això que cal aconseguir un consens ampli que permeti marcar una agenda pròpia. Els elements principals pels que s'hauria de treballar serien: reconeixement de la unitat de llengua, aconseguir l'oficialitat del català per a tot l'Estat espanyol en els mateixos termes que la Constitució tracta el castellà. S'ha de garantir l'ús normal del català al Congrés i al Senat. Tot plegat sense oblidar l'exigència d'un respecte per les competències en cultura i educació, que eviti l'asfixia i anestèsia econòmica de molts projectes culturals.
Cal recordar que l'Estat espanyol és l'únic de la Unió Europea que té una llengua tan parlada, com és el català, i que representi un percentatge tan alt de la població de l'Estat i que, en canvi, no tracta aquesta llengua de manera plenament oficial en igualtat de condicions respecte les altres llengües oficials de l'Estat, en aquest cas, del castellà. És el moment de poder normalitzar la nostra llengua, per respecte i per justícia. Si tenim sentit d'estat cal demanar a les forces catalanes un acord i un treball que aporti resultats i contribueixi a normalitzar la nostra llengua en els propers anys.
