Aquesta setmana Andorra ha centrat un parell de notícies de gran importància per a la llengua i literatura catalana. La primera va ser l’entrega del premi Ramon Llull, que va tenir lloc dijous passat a Andorra. El guardonat fou Gabriel Janer Manila per l’obra els Tigres, que properament es publicarà en català, espanyol i francès. Aquest premi l’entrega l’editorial Planeta i el Govern d’Andorra i és el més ben dotat de les lletres catalanes (90.000 euros).
Coincidint amb l’entrega d’aquest guardó es va fer públic que properament el Ministeri de Cultura Andorrà i l’Institut Ramon Llull signaran un conveni que possibilitarà que escriptors i editors andorrans puguin participar a la Fira del Llibre de Frankfurt. És un primer pas que hauria de tenir continuïtat en d’altres iniciatives de promoció i suport de la llengua i la cultura catalana. Sobre aquesta Fira, el nom de la qual ja comença a estar gastat, se n’ha parlat molt i encara se’n parlarà molt més, sobretot per qüestionar el que és la literatura catalana, i la seva identitat (que és la llengua amb la que s’escriu). El que és curiós és que el debat no s’hagi fet a la inversa. Per il·lustrar aquest fet podem prendre l’exemple de l’índia. Actualment hi ha un nombre d’escriptors d’origen indi que escriuen les seves obres en anglès, Salman Rushdie (nascut a Bombai i resident al Regne Unit) en seria un cas paradigmàtic. En cap cas s’ha fet una ubicació d’aquests escriptors en el que seria la literatura índia, sinó que sovint s’ha dit que escrivint en llengua anglesa estan redefinint el que vol dir ser anglès. Tornant al debat de casa nostra, potser caldria plantejar el fet que escriptors catalans que escriuen en llengua espanyola potser estan redefinint i qüestionant el que és o hauria de ser la cultura i la literatura espanyola, més que no pas la catalana. Aquest seria un debat que obriria un nou escenari, potser imprevisible, que no interessa. És més fàcil continuar carregant contra el suposat provincianisme de la cultura i literatura catalana.
