La revista L'Espill, fundada per Joan Fuster i editada per la Universitat de València, analitza en el dossier "Crisi i futur de la televisió pública", la situació d'aquest mitjà a Espanya, tant el que s'està fent bé com malament, i què caldria fer per no perdre una eina tan valuosa per a la democràcia i les identitats cultural-lingüístiques. El document és oportú, actual i complet. El coordina Josep-Lluís Gómez Mompart, catedràtic de periodisme de la Universitat de València. Junt a ell escriuen els investigadors Rafael Xambó, Enrique Bustamente, Emili Prado i Enric Marín, a més de la periodista de TVV Lola Bañón.

La crisi de la televisió pública no és tecnològica ni econòmica, sinó de gestió política. Els polítics han fet més mal a la televisió que no Internet i la davallada de la publicitat. L'interés dels governs per controlar-la ha convertit un mitjà democratitzador i educatiu en un instrument de regressió democràtica, de balafiament dels diners públics i de desinformació.

Ho diu molt clar Gómez Mompart en l'article "Fatiga i fortalesa del mitjà rei de la comunicació". La TV, que durant els anys cinquanta a vuitanta del segle XX havia estat el mitjà rei de la cultura democràtica, està avui amenaçada pel neoliberalisme ultrancer espanyol. Unes elits amb una feble cultura democràtica han creat un entramat de televisions públiques i TDT ultradretanes que han matat la pluralitat informativa i el valor educatiu de la televisió.

Llevat d'alguns programes on es respira cert grau de llibertat emesos a TV3, La Sexta, ETB, La 2 o Canal Sur, en la resta predomina la manipulació, la programació fem, la mediocritat estètica i la misèria ètica. Els exemples més escandalosos són RTVV i TeleMadrid. El resultat és una comunicació tòxica que afavoreix la regressió democràtica. S'imposa, per tant, una reflexió profunda (política, cívica i professional) sobre quina televisió pública volem, perquè sense una bona televisió (amb rigor informatiu i pluralitat) no pot haver qualitat democràtica.

Del cas valencià escriu el sociòleg i professor de la Universitat de València, Rafael Xambó, que no pot ser més explícit en el text "RTVV: de l'esperança a la manipulació i el saqueig". Els governs del PP han malbaratat RTVV, que no ha estat mai un mitjà de normalització del valencià i de rigor informatiu, acumulant un deute superior als 1.500 milions d'euros i acomiadant més de 1.000 treballadors. De la ruïnosa gestió, cap responsable polític.

En les antípodes valencianes està la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), que té TV3 com a vaixell insígnia. A Catalunya no es qüestiona sí la televisió és plural i motor de la normalització de la llengua, que en línies generals ho és; el debat es planteja sobre el paper que pot jugar en l'escenari del soberanisme. Del tema s'encarrega Enric Marín i Otto, professor d'història de la comunicació de la UAB, en l'article "La incògnita de la televisió catalana". ¿Atrevint-se a plantejar la hipòtesi de la independència de Catalunya, quins aspestes hauria de focalitzar la CCMA? Marín n'apunta quatre: reconeixement de la centralitat política, econòmica i cultural de Catalunya, adaptació de la corporació als canvis tecnològics i a la crisi econòmica, configuració d'un clúster audiovisual a Catalunya, i la definició d'una estratègia de la CCMA com a estructura d'estat bàsica en el procés de transició a l'estat català.

Així mateix, Enrique Bustamente –catedràtic de comunicació audiovisual i publicitat de la Universidad Complutense de Madrid– analitza el cas de RTVE sota el govern de Rajoy, del que diu ha consumat una contrareforma i regressió en l'ens esborrant els avanços de Zapatero quan va homologar RTVE al model occidental europeu de democràcia avançada.

Finalment, Lola Bañón aborda la relació entre els periodistes televisius i la ciutadania com a valor bàsic del rigor informatiu que mereix tota televisió. Tanca el quadern Emili Prado, catedràtic de comunicació audiovisual i publicitat de la UAB, dóna una visió optimista sobre les mutacions de la TV per la influència d'Internet. Eppur si muove.