En ambients eclesials catalans ha causat preocupació l'acte celebrat a Barcelona el diumenge en defensa de la vida i la família, convocat pel Pacte per la Vida i la Dignitat. De fet, no era la primera vegada que aquesta plataforma d'entitats convocava un acte reivindicatiu també a Barcelona. Aquest cop, però, el "míting" -així el van definir els mateixos organitzadors- es duia a terme després de l'acte de Madrid, on va intervenir la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola amb un rosari de diatribes contra el Govern. Per això, en aquesta ocasió es va suscitar un enorme interès mediàtic que ha provocat que tots els mitjans de comunicació hi dediquessin grans espais. I com acostuma a passar hi ha hagut determinats diaris i televisions que han aprofitat per presentar la cara més distorsionada i encarcarada possible.


De fet, tot plegat no ens hauria d'estranyar. Forma part de la diversitat i del pluralisme eclesial, on conviuen moltes sensibilitats. Fins ara, el tarannà majoritari de l'Església catalana ha demostrat amb escreix un altre accent, molt diferent, al dels líders que conformen l'ala dura i majoritària de l'episcopat espanyol. El darrer document de la Conferència Episcopal Tarraconense, Creure en l'Evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor, s'allunya radicalment de l'esperit ultrareaccionari en què semblen haver-se installat definitivament els Cañizares, Rouco o García-Gasco. L'arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, va presidir la celebració de l'eucaristia, però no va assistir al míting posterior. No va ser el cas de la concentració de Madrid, on molts bisbes espanyols no només van romandre tot l'acte en primera fila, sinó que els seus líders van fer proclames incendiàries en un to apocalíptic des de la trona. Els organitzadors de l'acte havien anunciat la participació de l'exsenadora socialista Mercedes Aroz, la qual no va intervenir. En canvi, van donar la paraula a alguns personatges prou coneguts per les seves postures intransigents, com Dolors Voltas, i a una família pertanyent a les comunitats neocatecumanls, els famosos kikos, que van omplir l'escenari amb els seus deu fills i 23 néts. Aquesta va ser una de les fotografies recurrents de l'acte. No deixa de ser curiós que, com sempre, es fes una defensa aferrissada de la indissolubilitat del matrimoni, un terreny més aviat pantanós per a algun dels màxims dirigents de la plataforma convocant.

Els sectors ultraconservadors catòlics, avui per avui, són minoritaris a Catalunya. Per aquesta raó malden per aconseguir més presència pública, poder i influència en el si de l'Església. Encara que puguin aconseguir-ho, la mentalitat central majoritària dels cristians catalans s'allunya de la crispació, les imposicions i les condemnes a tort i a dret. El nou prepòsit general dels jesuïtes, l'espanyol Adolfo Nicolás, ha reconegut que l'Àsia l'ha transformat, l'ha ajudat a entendre els altres i a canviar la seva manera de veure la fe: "A Espanya era intolerant, sempre amb l'ordre, amb la religió entesa com a fidelitat a una sèrie de pràctiques religioses. Al Japó la religió és més profunda". En l'acte de Barcelona es va denunciar, amb raó, un article d'un conegut polític caracteritzat per les seves posicions anticlericals més tronades. Però el to emprat només genera més controvèrsia i més reacció.