Més enllà de la polèmica al voltant de l’assistència o l’absència dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona a la missa de la Mare de Déu de la Mercè, aquest any hi ha assistit un convidat molt especial: el nunci Manuel Monteiro. Ell va presidir la celebració de l’eucaristia a la Basílica de la Mercè, acompanyat de l’arquebisbe i altres bisbes catalans, i ho va fer gairebé íntegrament en català. Només va utilitzar el castellà en una part del sermó, que va compaginar amb la llengua catalana. A l’acabar, acompanyant les autoritats polítiques de la ciutat i de la Generalitat, es va sumar al seguici fins arribar a l’Ajuntament. Diuen les cròniques periodístiques que en tot moment va mostrar una gran cordialitat. Alguns han destacat el seu baix nivell de català, per la qual cosa va demanar perdó pel seu “pobre català”, fet que va suscitar els aplaudiments dels fidels que van comprendre l’esforç que feia.

Bon o mal nivell de català, l’important és que va parlar molt en català. I que en lloc de marxar ràpidament a l’acabar la missa s’afegís a la processó de les autoritats fins al punt central de la celebració: la plaça Sant Jaume. El nunci, ens agradi o no, també és una autoritat, en aquest cas religiosa. Teòricament és només un ambaixador, en aquest cas de l’Estat del Vaticà a l’Estat espanyol. Però, a la pràctica, el nunci és - com tots els nuncis- molt més que un ambaixador tal com estem acostumats a identificar aquesta figura en política internacional. Un nunci jugar un paper clau en molts àmbits i processos eclesiàstics: nomenament de bisbes, informes periòdics, visites del Sant Pare, recepcions, gestions diverses, etc. Per això és molt important que el nunci conegui de primera mà quina és la realitat de l’Església catalana, en primer lloc, i també la realitat cultural, social i política de la societat catalana. Entre moltes altres raons, d’aquesta manera pot copsar personalment – si vol, és clar- que molts dels informes catastrofistes que li arriben són senzillament falsos. Informes escrits amb mala fe –una bona part amb remitents falsos- pels sectors integristes espanyols i, convé tenir-ho molt present, també pels catalans. En totes aquestes informacions esbiaixades que li arriben s’acostuma a desfigurar la veritat, tot remarcant que l’Església catalana és un desastre, sense vocacions, sense pràctica religiosa, un desert en tots els sentits. Aquest cop el nunci haurà pogut comprovar personalment que, malgrat el procés de secularització comú a tots els països d’Europa, el fet religiós a Catalunya continua tenint un pes específic i és present amb normalitat en el si de la societat catalana.