Tot a punt per la magna beatificació de 498 màrtirs de la Guerra Civil i de la II República a la plaça Sant Pere del Vaticà. No hi haurà milions de fidels espanyols que segueixin la cerimònia a Roma, però sí més de 70 bisbes de pràcticament totes les diòcesis. I perquè no es pugui dir que el Govern espanyol boicoteja l’acte, ostentarà la representació el ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos. Al seu costat, el president de la Generalitat, consellers socialistes de diverses comunitats autònomes i per suposat una gran munió de líders del Partit Popular.
Malgrat els missatges que des de fa mesos ha llençat la cúpula de l’Església espanyola en el sentit que la beatificació no va “contra ningú”, la iniciativa ha causat una profunda divisió en el si de la societat. És impossible desvincular la data de la recta final de l’aprovació de la controvertida Llei de Memòria Històrica, que ha estat atacada frontalment pels bisbes més reaccionaris de l’Església espanyola, i del 25è aniversari del “canvi” socialista. No té cap credibilitat la justificació adduïda per la Conferència Episcopal Espanyola que la data està fixada amb molta antelació. Es podia haver canviat. Però el més important és la qüestió de fons: la beatificació ha aixecat moltes ampolles en molts sectors, també en moltes comunitats cristianes que no la veuen amb bons ulls i en destacats teòlegs i pensadors cristians. Alguns dels nous beats van tenir una actuació molt discutible, com diversos testimonis han revelat recentment. I encara que no sigui exactament el mateix, tots aquests sectors recorden dolguts que encara no s’ha fet cap homenatge o reconeixement als 16 capellans bascos assassinats per l’exèrcit de Franco, o altres capellans com el mallorquí Jeroni Alomar. Xabier Arzalluz en un punyent article ret un homenatge emocionat als capellans bascos assassinats i 224 altres capellans i religiosos empresonats, desterrats i exiliats per les seves conviccions democràtiques. Segons el veterà polític basc, aquests 16 capellans bascos executats per l’exèrcit de Franco “no seran glorificats el dia 28 a Roma, ni tindran una modesta làpida a les parròquies (...) durant sis llargues dècades han estat escombrats de qualsevol memòria o record públic”.
Ningú no dubta que els capellans, religiosos i religioses assassinats van ser víctimes innocents de l’odi a la religió que determinades organitzacions i partits van escampar. El mateix Arzaulluz demana que haurien de fer un “mea culpa per aquells horrors dels quals van ser responsables”. Però al costat de tot això, és del tot cert i objectiu que l’Església oficial de l’època va jugar majoritàriament un paper nefast de suport al cop d’Estat, el va justificar en una Carta col·lectiva l’any 1937 que va tenir una repercurssió extraordinària a l’estranger i va teixir el nacionalcatolicisme durant la dictadura. Per tot això s’han alçat molts veus a l’interior de l’Església, com els historiadors eclesiàstics Hilari Raguer i Juan María Laboa, que reclamen que demani perdó públicament per la seva actitud i comportament des de la Guerra Civil fins a l’adveniment de la democràcia. L’any 1971 en una assemblea conjunta de capellans i bisbes gairebé ho va fer, però no es va assolir la majoria necessària. Si l’Església fes aquest gest, ben segur que recuperaria la credibilitat que ara, a causa de la beatificació del diumenge, perdrà a ulls de molta gent, inclosos molts cristians.
