A hores d’ara resulta com a mínim sorprenent que l’assistència a missa continuï generant polèmiques polítiques. Lluny queden els anys del nacionalcatolisme i tothom és lliure, encara que es tracti de polítics, d’assistir a la celebració d’una eucaristia. Hi haurà qui ho farà per conviccions personals, per tradició, per cortesia o pel que es vulgui. I, qui no estigui convençut, pot senzillament deixar d’anar-hi. Ara bé, si la negativa a participar en la missa que se celebra cada any amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, es basa en la “defensa del laïcisme”, com ha declarat Imma Mayol, aleshores hi ha coses que grinyolen.

Des de fa anys i panys, la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia intenta, a partir de motivacions ideològiques ben concretes, eradicar la religió de la vida pública i reduir-la a l’àmbit estrictament privat. La Fundació va ser impulsada, entre d’altres, per Joan Francesc Pont, advocat de professió que va treballar al bufet de Joan Josep Folchi i que va ser inculpat per tèrbols afers econòmics en la seva etapa de secretari de la fundació Quail, creada pel “modèlic” empresari Javier de la Rosa. L’any 2003 la Fundació Ferrer i Guàrdia va promoure la Lliga per la Laïcitat (no pel Laïcisme com erròniament han assenyalat alguns mitjans de comunicació) i en concret una bateria de 64 propostes  com ara canviar la Setmana Santa per una setmana fixa; denunciar el Concordat de l’Església, quan en realitat existeixen acords i no un concordat; la supressió dels elements de culte i símbols religiosos dels organismes i escoles; anul•lar la validesa del matrimoni canònic i d’altres semblants. En una paraula, eliminar el fet religiós de la vida pública i recloure’l a les sagristies. Una línia, en el fons i en la forma, fonamentalista i anticlerical que gairebé tothom considera desfasada, començant per nombrosos líders catalans, espanyols i europeus de l’esquerra política.

El problema arrenca quan es confonen els termes i s’utilitza el concepte de “laïcisme” en lloc de “laïcitat”. Potser Imma Mayol, amb una llarga militància al Moviment Universitari d’Estudiants Cristians, se n’ha oblidat d’aquests conceptes; ho podria preguntar a molts dels seus companys que es consideren cristians i compaginen la seva militància amb moviments i entitats cristianes, una part dels quals privadament es mostren desconcertats per determinades posicions estrambòtiques d’EU-ICV pel que fa a la religió. O també podria llegir l’excel•lent article de Gregorio Peces-Barba –gens sospitós de clerical, de fet el búnquer eclesial l’odia- que va publicar el mateix dia que va saltar la controvèrsia al diari El País. Amb el significatiu títol Sobre laicidad y laicismo, el veterà polític socialista aclareix que la laïcitat “suposa respecte pels que professen qualsevol religió(...), garanteix la neutralitat en el tema religiós, el pluralisme”. Mentre que, en canvi, el “laïcisme és una actitud enfrontada i bel•ligerant amb l’Església”. I Peces-Barba, tot citant Bobbio, afirma contundent que el “laïcisme és un comportament dels intransigents defensors dels pretesos valors laics contraposats a les religions i d’intolerància envers les fes i les institucions religioses”.