Segurament molts ciutadans encara es pregunten, a hores d’ara, quines són les raons de fons del conflicte entre la jerarquia de l’Església espanyola i el Govern sobre la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania. D’entrada, la iniciativa d’aquesta assignatura va néixer l’any 2004, en un document de consulta de cara a l’elaboració de la futura Llei Orgànica d’Educació titulat “Una educació de qualitat per a tots i entre tots”. En aquell document hi havia una alta càrrega ideològica en molts conceptes. Les protestes van començar, especialment per part de la Conferència Episcopal Espanyola i els sectors més conservadors eclesials.

El Ministeri va corregir algunes expressions i punts de vista, relatius a l’educació sexual sobretot, però les protestes no es van aturar, sinó que van augmentar fins al paroxisme dels darrers mesos. L’enfrontament entre partidaris i detractors de l’assignatura, que serà obligatòria a partir del proper curs, van anar incrementant-se. Uns i altres han fet d’Educació per a la Ciutadania un “casus belli”, fins al punt que s’ha perdut qualsevol objectivitat i seny. Els sectors més anticlericals han aprofitat per carregar contra l’Església i els ultraconservadors eclesials han fet bandera de l’objecció de consciència, és a dir es neguen a acceptar que l’assignatura sigui obligatòria i plantegen el boicot a l’assignatura. Fins i tot el cardenal Cañizares ha anatemitzat contra els qui acceptin l’assignatura perquè “col•laboren amb el mal”. Amb tot aquest mar de fons, el secretari general de la Federació de Religiosos de l’Ensenyament-Centres Catòlics, Manuel de Castro, ha tingut la gosadia de dir amb veu alta el que la majoria dels cristians, sobretot els vinculats a la comunitat educativa, pensen: l’objecció de consciència no té sentit en els centres catòlics perquè tenen un ideari o caràcter propi, al qual s’han d’adequar les matèries. Per acabar-ho d’adobar, el Partit Popular ha usat aquest tema com ariet per colpejar el PSOE, amb la qual cosa encara s’han agreujat les divisions i enfrontaments.

Segurament l’opinió més assenyada sobre aquest controvertit debat ha estat la del teòleg Olegario González de Cardedal, que advoca clarament pel consens. En l’article publicat pel diari El País el 5 de juliol, titulat “Balanç d’un debat”, aquest prestigiós teòleg analitza acuradament es diferents posicions que s’han produït entre partidaris i detractors de l’assignatura, tot concloent que el millor fora no imposar-la i repensar-ho tot des del consens. A partir de l’exemple d’Alemnaya, on l’educació es considera una qüestió d’Estat, Olegario González de Cardedal afirma que “ens trobem davant un gravíssim desafiament moral (..) S’ha de saltar sobre els propis límits, pensar en la societat sencera, en una serena pau del país. I sobretot no quedar-nos només amb aquesta qüestió oblidant altres punts negres del nostre sistema educatiu”. Les paraules d’aquest insigne eclesiàstic haurien de facilitar la resolució del conflicte i asserenar els ànims perquè, tal com s’atreveix a afirmar aquest teòleg, “les paraules d’un cardenal, de la vicepresidenta i d’una ministra no han posat oli sobre les ferides”.