Els feligresos de Cerdanyola del Vallès estan desesperats. Durant molt anys han anat construint pacientment una comunitat cristiana a redós de la Parròquia de Sant Martí, amb mossèn Josep Rossell com a rector. Tot i les dificultats actuals, a la parròquia hi havia joves que preparaven les misses, catequistes compromesos, un servei de Càritas adreçat als necessitats, amb programes d’alfabetització per a dones magribines, etc. Ara tot això està en perill i ja ha començat a ser desmantellat, pedra per pedra. La raó és molt senzilla: fa un mes va ser nomenat el nou responsable de la Parròquia, mossèn Joan Carles Montserrat Pulido, i ho està qüestionant tot. De moment, ha convertit les misses que es feien en català en bilingües; els joves que preparaven les misses han estat arraconats; ha exigit als escolans que s’agenollin en la consagració i ja ha llençat un avís per a navegants, adreçat a Càritas parroquial: “Hem de fer només projectes d’evangelització”. Dotzenes de dones magribines en poden patir directament les conseqüències. I tot des de l’òptica economicista, és a dir, el que no es rendible s’haurà de revisar. Aquesta obsessió pels criteris econòmics és observada amb por pels cristians compromesos des de sempre en la vida de la parròquia. L’alternativa que se’ls presenta és ben clara: “marxar a una altra banda o plegar”. Aquest és un dels exemples de la línia que a poc a poc es va imposant a la diòcesi de Terrassa, amb capellans ultraconservadors que apliquen amb mà de ferro el seu programa.
El bisbe Sáiz Meneses no només ho permet, sinó que ha creat un Seminari propi, el rector del qual serà un capellà que es va formar per voluntat pròpia al seminari de Toledo, bastió del fonamentalisme. Paral•lelament, Meneses acull amb els braços oberts els capellans d’altres diòcesis, de tarannà conservador, que prefereixen marxar de Barcelona i arrecerar-se a la diòcesi de Terrassa, on trobaran un escalf semblant al que ofereix Cañizares a Toledo.