El triomfalisme, també a l’Església, passa factura. Des de fa molts mesos, la cúpula de l’Església espanyola havia anunciat que ompliria la plaça Sant Pere amb dos milions d’espanyols per donar suport a l’acte de beatificació massiu dels màrtirs de la Guerra Civil. Tota una demostració de força. Aquesta era l’estratègia dels ultraconservadors que governen l’Església espanyola, encapçalats pels cardenals Rouco i Cañizares. Malgrat la incredulitat que suscitava l’anunci per les dificultats logístiques –sembla gairebé impossible traslladar dos milions de persones en un cap de setmana-, una i altra vegada insistien en la xifra màgica de dos milions.
La realitat, però, és més tossuda i crua a la vegada. Aquesta setmana, l’ínclit José Antonio Martínez Camino, a qui molts rumors situen a curt termini en un lloc de responsabilitat al Vaticà, ha informat amb la boca petita que... es preveu uns vint mil pelegrins, cent vegades menys. Es calcula que el nombre total d’assistents serà de cent mil persones, ja que habitualment desenes de milers de turistes i pelegrins van a la plaça Sant Pere els diumenges. I per aquesta raó, segons la versió oficial, la Santa Seu ha decidit canviar l’escenari previst inicialment per a la beatificació: de Sant Pau Extramurs a la plaça Sant Pere.
Nombre d’assistents a banda, la beatificació de 498 màrtirs, assassinats en el període de la II República i de la Guerra Civil, ha aixecat i aixecarà molta polseguera. Encara que una i altra vegada els responsables de l’Església espanyola insisteixin que la beatificació no té connotacions polítiques, hi ha molts sectors que consideren que la cerimònia reobrirà les ferides de la Guerra Civil. Sembla massa casualitat que la data escollida sigui el mateix dia del “canvi” o del triomf aclaparador del PSOE l’any 1982, fa vint-i-cinc anys. Les justificacions que la data la va triar el Vaticà, no són creïbles, per la senzilla raó que el calendari dels actes importants sempre es consensua, tal com s’ha fet sempre, per exemple amb les visites de Joan Pau II i de Benet XVII a Espanya. A més, la beatificació coincideix amb la recta final de l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica. No és estrany, per totes aquestes raons, que molts cristians que no qüestionen la persecució religiosa que es va produir durant la Guerra Civil, arrufin el nas davant una cerimònia que, agradi o no, té massa semblances amb els aires del nacionalcatolisme i que sembla més aviat un pols de l’actual cúpula reaccionària de Església espanyola contra el Govern socialista.
Així, per exemple, s’ha pronunciat el monjo de Montserrat Hilari Raguer, un dels principals historiadors de casa nostra que ha estudiat el període de la Guerra Civil i el paper de l’Església durant el franquisme. En una entrevista publicada avui per La Vanguardia Raguer les deixa anar amb una contundència poc freqüent. Després d’etzibar que “l’episcopat manté la ideologia franquista”, qüestiona frontalment la beatificació massiva del 28 d’octubre, tot considerant-la “injustificable des de l’òptica religiosa i inoportuna des de la sociopolítica”.
