Des de fa temps, un integrista catòlic espanyol, Francisco José Fernández de la Cigoña, es dedica incansablement a criticar i desqualificar qualsevol bisbe, moviment, grup o persona que es mostri mínimament obert a l’interior de l’Església catòlica. Sense cap tipus de misericòrdia, en un to extremadament cruel i artificialment culte, ha carregat amb gran duresa contra els eclesiàstics moderats i contra tothom qui no defensi les tesis ultraconservadores. Darrerament, aquest sinistre personatge es dedica amb una fúria increïble a destrossar l’arquebisbe Martínez Sistach, el bisbe Carrera, el rector del Seminari de Barcelona, l’abat de Montserrat i els pocs bisbes espanyols d’una línia més taranconiana. Tant és així que s’ha convertit en el referent a Espanya dels integristes catòlics catalans, que han vist en ell un model a seguir. Aquesta relació paterno-filial és fàcilment visible en els blogs que darrerament promouen alguns d’aquests eclesiàstics, capellans reaccionaris que defensen cegament els bisbes de Terrassa i de Vic com l’única alternativa vàlida a la “decrèpita Església catalana”. Uns i altres es retroalimenten, es publiquen mútuament els articles incendiaris, s’expressen públicament la seva sintonia i comparteixen una mateixa estratègia: anorrear els sectors eclesials que no combreguen amb l’integrisme reaccionari. Però el qui juga amb foc acaba cremant-se, perquè l’ínclit Fernández de la Cigoña ha perdut els papers definitivament. Així, pocs dies després de l’atemptat d’ETA a Madrid, ha publicat en el seu blog personal un article titulat textualment “Uriarte y el último atentado. Un obispo hijo de puta”. Fernández de la Cigoña comença afirmant que la seva primera reacció quan va llegir el comunitat del Bisbat de Sant Sebastià en basc va ser “pensar en la puta mare de qui el va escriure”. I després s’adreça directament a Juan María Uriarte, i li etziba: “Señor obispo de San Sebastián: es usted un hijo de puta. Con todos los respetos a su madre, que me los merece todos y que no tiene nada que ver con lo que le digo. Y con las putas. Que me parecen dignísimas a su lado (...) Me parece usted un miserable. Se lo digo aquí, ante los tribunales o ante donde usted quiera. Le repito que su madre me merece todas las consideraciones. Seguro que fue una santa mujer. Pero usted le ha salido abanto, o reverido, o cornalón”. Així les gasten els qui pretenen donar lliçons de fidelitat a l’Església, al magisteri i a la jerarquia. Posteriorment es va reafirmar en els seus atacs, sense mostrar cap signe de penediment. Als seus defensors catalans, que tant l’aclamen, se’ls hauria de caure la cara de vergonya.
