La revista eclesial El Pregó va publicar en el número del mes de gener tres escrits, amb el títol Cinquanta anys de serrvei presbiteral, en homenatge a tres capellans que acaben de celebrar el cinquantè aniversari de la seva ordenació sacerdotal: Jesús Huguet, Lluís Saumell i Josep Maria Totosaus. Tres capellans, el primer de la diòcesi de Solsona, i els altres dos de Barcelona, que formen part d'una generació de preveres que van ser ordenats pocs anys abans de l'inici del Concili Vaticà II. Uns capellans que avui encara són al peu del canó, tot assumint importants responsabilitats en el si de l'Església.
Capellans que han exercit d’autèntics mestres per a molts altres preveres, grups, fidels i comunitats en què han servit. No ha estat gens fàcil la vida d’aquests homes que s’han mantingut fidels a un doble eix vertebrador: l’amor a l’Església i l’amor a Catalunya, tal com destaca Pere Vivó en l’article dedicat a mossèn Totosaus. Durant aquest llarg període de temps han patit incomprensions de companys i bisbes; frustracions per totes les esperances malaguanyades per la por i el tancament, i crítiques, a vegades cruels, per romandre lleials i constants al seu compromís. Capdavanters en molts camps pastorals, culturals i socials han estat bandejats en molts casos per la involució eclesial que ha dominat la vida de l’Església els darrers vint-i-cinc anys. Ells representen perfectament la paradoxal perversió de ser acusats pels sectors ultraconservadors del descens de la pràctica religiosa a Catalunya per “les seves posicions nacionalistes” i per la seva obertura, quan, de fet, les causes de la manca de sintonia entre l’Església i la societat són molt més profundes i tenen molta relació, justament, amb les postures intransigents dels qui els acusen.
Malgrat tot, han continuat oferint un servei il·lusionat i generós i han esdevingut un model d’Església propera, acollidora i evangèlica. Serveixi com exemple la reflexió d’un d’ells, Jesús Huguet, quan fa balanç del seu ministeri: “El missatge cristià és una oferta joiosa i per tant no tenen sentit les decepcions ni les exigències ni les extorsions”.
