No és la primera vegada que la Conferència Episcopal Espanyola emet documents i notes de contingut polític que destillen un estil reaccionari, en clara sintonia amb les tesis del Partit Popular. Sense anar més lluny, ho van fer l'any 2002 amb la instrucció Valoració moral del terrorisme i novament l'any 2006 amb Orientacions morals davant l'actual situació d'Espanya. La diferència, ara, és que ens trobem a les portes d'una de les campanyes electorals que s'albira serà de les més dures.
Una i altra vegada, els sectors ultraconservadors, pugnen per aprovar documents que sacralitzin la unitat d'Espanya, desqualifiquin els intents de les esglésies catalana i basca de mantenir un perfil propi i barrin el pas a qualsevol tímid intent d'obertura. I, en aquest cas, les maniobres de Rouco-Cañizares-Martínez Camino tenen un altre objectiu complementari: deixar fora de combat el bisbe Uriarte i els intents negociadors que sempre ha protagonitzat l'Església basca, amb capellans de Bilbao al capdavant.
Per molt que ho vulguin justificar, se'ls ha vist el llautó a la cúpula dels bisbes espanyols. A sobre, per justificar-se l'inefable cardenal ultra Antonio Cañizares té la barra d'afirmar, sense que li caigui la cara de vergonya, que la nota "s'inspira en l'Evangeli i Déu aprova les nostres actuacions". Bé, potser hauria d'adonar-se que senzillament han ficat la pota i que la seva estratègia és una trampa saducea... per al Partit Popular. Els efectes que pot produir aquest posicionament tan barroer poden ser, tal tom han assenyalat personatges tan poc sospitosos de ser esquerranosos com José María Carrascal, els contraris als desitjats.
Una part dels votants socialistes que es podien quedar a casa ara es poden mobilitzar. Entre altres raons, perquè tot plegat recorda el malson del nacionalcatolicisme. De moment, fixem-nos que Rajoy s'ha desmarcat de la polèmica i ha ordenat desviar l'atenció cap a l'economia perquè sap que la polèmica generada els perjudica.
I a Catalunya, a l'Església catalana, com l'afecta l'enèsima incursió maldestra dels seus germans en l'episcopal en el terreny partidista? En un primer moment, la Conferència Episcopal Tarraconense, mitjançant una críptica nota, semblava que abonava la nota però al mateix temps intentava desmarcar-se'n. Només les protestes contundents de molts fidels, collectius i comunitats va provocar el canvi d'actitud del secretari de la Tarraconense, Joan Enric Vives, el qual va reconèixer que un cop més havien patit la pressió i les presses -els mètodes eren "nefastos" - i va admetre la incomoditat de l'Església catalana.
I, una vegada més, l'actitud coratjosa de l'abat de Montserrat Josep Maria Soler ha significat una alenada d'esperança. Però convé remarcar que el canvi de registre d'una Església catalana en hores molt baixes es va produir per les protestes dels fidels.
Una de les parròquies que va mostrar públicament el seu rebuig a la nota de la Conferència Episcopal Espanyola va ser la Parròquia de Sant Ildefons de Barcelona. El Consell Pastoral va emetre un comunicat de protesta, contundent i precís, que va ser llegit en totes les misses, tot denunciant el perill que l'Església se situï en "posicions immobilistes i obsoletes".
Aquest i no un altre és el camí. Sobretot si bufen vents involucionistes en els nomenaments dels bisbes. Només l'actitud ferma i constructiva de les comunitats mantindrà viu l'esperit del Vaticà II, basat en el diàleg i la concòrdia. Si la majoria de comunitats cristianes fessin com la de Sant Ildefons, els bisbes s'atrevirien a tornar a fer el mateix?
