El proper bisbe titular d’una diòcesi catalana que es jubilarà serà el bisbe de Girona, Carles Soler Perdigó. Per moltes raons, aquest relleu té una gran transcendència. Girona és una de les principals diòcesis catalanes, de gran tradició. Els darrers bisbes, anteriors a l’actual, han tingut una gran talla i han deixat una petjada indefugible: Jubany i Camprodon. Girona compta, a més, amb capellans d’una gran talla intel•lectual i també amb un nucli molt actiu –el Fòrum Joan Alsina- que ha fet sentir la seva veu per manifestar-se obertament crítics amb determinats punts de disciplina, moral i ortodòxia.
Per aquest motiu, el bisbe Carles Soler Perdigó ha hagut de fer autèntics esforços per mantenir l’equilibri necessari i ha afrontat una campanya duríssima dels sectors més reaccionaris de Catalunya i d’Espanya que l’han acusat de tots els penjaments del món. Només una perla d’un representant de la caverna eclesial: “El bisbe Soler no és una calamitat, més aviat és una plaga d’Egipte. No és que li agradi el que és dolent, li encanta el pitjor (....) Se’n va, no dic on perquè en aquest lloc pudent hi ha estat des que va arribar al bisbat. L’important és que se’n va”.
No per casualitat, molts mesos abans que Soler Perdigó complís la preceptiva edat teòrica de jubilació, els 75 anys, els diaris de la dreta espanyola ja anunciaven que el bisbe de Girona seria un dels reemplaçats properament. És del tot freqüent, gairebé sempre, que els bisbes romanen un, dos i més anys a la seva diòcesi quan arriben als 75 anys. Per això aquesta notícia estava enverinada. Volien preparar el terreny per provocar un canvi o “intervenció quirúrgica”, o sigui portar a Girona un bisbe de línia dura, que arrasi amb tot i recondueixi la “díscola Girona”. Un dels noms que aviat va saltar a la llum és el de l’actual bisbe d’Eivissa, Vicente Juan, un funcionari gris que sempre ha destacat pel seu anticatalanisme. La setmana passada ja vam informar del seu trist paper en el litigi de la Franja i TRIBUNA CATALANA va fer un seguiment acurat del seu nomenament i entrada a la diòcesi d’Eivissa.
Davant d’aquestes maniobres evidentment polítiques, que no tenen res a veure amb l’Evangeli, l’Església de Girona s’ha de mobilitzar amb coratge i fermesa per expressar, amb una única veu, que la imposició d’un candidat que pretengui fer taula rasa, des de posicions ultraconservadores, no serà acceptat.
