Normalment, el terme nepotisme s’acostuma a utilitzar per referir-se al món polític. Alguns dels episodis de tracte de favor envers familiars induïts per polítics de diferent ideologia han acabat amb cessaments, dimissions o investigacions de tota mena. I sempre, com a denominador comú, quan s’ha descobert el cas, s’ha generat un escàndol en l’opinió pública, de major o menor intensitat en funció del personatge polític implicat.
Dons bé, aquesta setmana hem assistit a un exemple clamorós de nepotisme, però en aquest cas eclesial. El cardenal Antonio María Rouco no n’ha tingut prou de fer nomenar descaradament l’ínclit portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, auxiliar seu a Madrid. Així, fent ús del seu enorme poder, Rouco ha aconseguit que nomenessin com a bisbe de Lugo... el seu nebot! La notícia ha causat consternació en molts ambients eclesials, especialment de Madrid i de Galícia. Tothom sabia que el cardenal volia promocionar el seu nebot, conegut com el “sobrinísimo”, però semblava impossible que Rouco pogués arribar tan lluny. Pel que es veu, al líder més influent de l’Església espanyola li importa ben poc que se l’acusi d’haver instaurat l’era dels “Roucoborgia”. Divendres es va anunciar que el seu nebot, Alfonso Carrasco Rouco, havia estat nomenat bisbe de Lugo. Carrasco Rouco ha fet “carrera funcionarial” a l’ombra del seu oncle, a la Facultat de Teologia de San Dámaso, consiliari de l’Associació Catòlica de Propagandistes i relator del Sínode. Tot, sempre, a Madrid, on resulta que casualment l’arquebisbe té el seu mateix cognom. El nou bisbe pertany també al moviment ultraconservador, a la dreta de l’Opus Dei, Comunió i Alliberament.
El fet que s’hagi produït aquest acte de despotisme tan descarat qüestiona una vegada més, amb més intensitat encara, el sistema de nomenament de bisbes. No endebades, Antonio María Rouco és membre de la Congregació dels Bisbes, per on passen els nomenaments episcopals. El sistema actual, tal i com hem pogut comprovar a Catalunya amb els nomenaments dels actuals bisbes de Terrassa i de Vic, es basa en l’obscurantisme, la manca de transparència i la rigidesa. Tot s’empara en el secret de les consultes i es justifica per la teòrica acció de l’Esperit Sant. En canvi, com va denunciar l’associació catalana Cristianisme al Segle XXI i han criticat reiteradament molts eclesiàstics, experts i historiadors eclesiàstics, el sistema actual està sotmès a les pressions i maniobres, sovint barroeres, dels personatges eclesials més influents. Encara que algun portaveu de Lugo hagi volgut justificar el nomenament del bisbe adduint que Rouco no va assistir a la reunió on es va tractar el cas a la Congregació dels Bisbes, tot plegat és senzillament una vergonya. La dona del Cèsar no només ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar.
