Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Barcelona unes jornades convocades pel Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans per debatre el tema “Espanya una, políticament i eclesialment?" que han aplegat prop de setanta líders eclesials del País Basc, Catalunya, Castelló i Madrid. Dues ponències a càrrec de l’exministre de la UCD, Juan Antonio Ortega Díaz Ambrona, i de Jordi Pujol i una taula rodona amb Josep Maria Cullell, Sor Lucía Caram, el capellà madrileny Fernando Sanz i els teòlegs bascos, Gaspar Martínez i José Antonio Badiola, van ser els moments forts de la trobada. Entre els assistents, entre d’altres, hi havia els bisbes Joan Carrera, Carles Soler Perdigó i Josep Maria Guix; els capellans Francesc Romeu, Lluís Portabella, Joaquim Brustenga, Manuel Martín, Guillem Badenes, Antoni Maria Oriol Tataret i Joan Costa Bou; els religiosos Josep Maria Benítez, Enric Puig, Koldo Rodríguez Bengoa i Txema Auzmendi, i els laics Jordi López Camps, Pilar Malla, Oriol Badia, Isabel Herrera, Albert Manent, Ignasi Garcia Clavel, Eduard Sala, Carles Armengol, Xavier Ferrer, Josep Maria Esquirol, Josep Torrens, Jordi Llisterri, Miquel Esquirol, Josep Maria Puigjaner i Ricard Lobo.
Més enllà del contingut concret de les reflexions dels ponents i participants –d’un nivell molt alt- la iniciativa ha servit per plantejar i consolidar algunes tesis que calia formular obertament. La primera, prou evident, és la pluralitat política, social, cultural i sobretot eclesial que existeix a Catalunya i també a la resta de l’Estat espanyol, però que els desigs uniformitzadors de la cúpula de l’Església espanyola pretenen esborrar. La segona, d’una gran transcendència, va ser subratllada pel president del CAC, Josep Maria Carbonell: hi ha una centralitat eclesial a Catalunya i a Espanya que calia visibilitzar sense complexos i que ha estat l’èxit de les jornades. Una centralitat eclesial que no apareix públicament perquè els sectors fonamentalistes sovint es presenten com els representants majoritaris de l’Església quan, en realitat, no ho són. L’Església de Catalunya, del País Valencià, del País Basc i també la d’Espanya tenen un perfil majoritari allunyat de l’integrisme i les postures reaccionàries. Més de seixanta líders i intel•lectuals cristians han estat capaços de dialogar, tot respectant les diferències, sobre qüestions que susciten crispació, com la pluralitat d’identitats. Al mateix temps, han teixit un conjunt de complicitats que poden ésser molt útils de cara al futur.
