El front comú que les catalanes i els catalans hem d’endegar per dotar-nos d’un estat propi no provindrà de la classe política. Això és com pretendre que la lluita i la consecució dels drets socials del primer terç del segle XX l’haguessin exercit en exclusiva els partits polítics. El clam provindrà de la societat civil, de la ciutadania de Catalunya i serà com una onada que tot ho amararà. Sóc optimista perquè tristament (valgui la incongruència) en els propers mesos i anys s’evidenciarà tot allò que l’Estat espanyol ha anat forjant des de la instauració del règim “democràtic”. Però per a què aquest moviment acabi amb garanties d'èxit calen uns requisits mínims: - internacionalització del fet nacional català (que inclogui contactes a alt nivell amb estats disposats a recolzar la nostra independència) - treballar per un poder estatal català: en tots els àmbits (econòmic, social, cultural, també polític, científic... capaç d’enfrontar-se, quan sigui el moment amb la decisió de tirar endavant el fet nacional. - dotar Catalunya d’un pensament filosòfic, democràtic i espiritual propi (potser aquesta és la batalla més difícil) i que és de difícil explicació en poques línies - resistència civil davant les agressions estatals... Sí, reconec el meu optimisme davant la situació actual però... ens queda alguna cosa més? I és més: l’any 1938 no estaven en un moment més “difícil”? O el 1714?