Catalunya està patint de valent el que podríem anomenar com la crisi dels esvorancs. Les preses per les obres de l’AVE - per la manca absoluta de planificació del conjunt del transport públic de casa nostra - estan provocant un problema social de dimensions colossals : l’amenaça del dret a la mobilitat per a milers de ciutadans, amb greus riscs d’exclusió social.
Amb aquest episodi lamentable també es constata el problema de la dependència - política , econòmica i logística - de Catalunya als dictats que marca , d'una forma molt constitucional, el poder centralista de Madrid. En aquesta gran crisi de la mobilitat a Catalunya també es posa de manifest que sense un tren convencional digne, arreu del país, no ens en sortirem . El tren ha de ser l'espina dorsal de tot el transport públic en un país que , a hores d'ara, gairebé tot encara està per fer.
En aquests moments s'està demostrant que la carretera, lluny de solucionar els problemes de mobilitat dels ciutadans, només fa que incrementar-los. Ara es constata, empíricament, que quan el tren no funciona la carretera esdevé un col·lapse total . a més, ara i aquí tenim la mala sort de patir els efectes perniciosos d'una ideologia molt reaccionària que vincula el cotxe privat a l'status social i la felicitat humana. Això és lamentable i destructiu per a tots els ciutadans de Catalunya.
En síntesi, un país que vol ser normal, cívic europeu - amb dret a decidir - ha de deixar de menysprear els usuaris del transport públic i consciensciar-se que sense un tren convencional digne i modern, que vertebri el territori, no aconseguirem deslliurar-nos d'aquest model de desenvolupament, i de vida, tan malgirbat .
