De tots és sabut que des de l'any 1982 se celebra la denominada Fira d'Abril de Catalunya, una fira que ha anat canviant d'ubicació segons la conveniència dels distints ajuntaments per què ha passat (Barberà, Santa Coloma de Gramanet, etcètera) i de la pròpia organització de l'esdeveniment, la “Federación de Asociaciones Culturales Andaluzas de Cataluña” (FECAC).
En els últims anys es ve celebrant als terrenys del Fòrum en què s'adeqüen 49.000 m2 dedicats al Real de la Fira i altres 15.000 m'a2 a les atraccions per a nois i grans. Els organitzadors (sempre els mateixos i eterns organitzadors) xifren en més de 100.000 els punts de llum al recinte. Un autèntic malbaratament d'espai, mitjans i dispendi econòmic. Es perd el compte dels diners que rep de les administracions públiques any rere any...
Però malgrat que la FECAC afirma tenir prop de 70 associacions afiliades, cada any repeteixen les mateixes entitats amb les mateixes casetes firals, quedant-se la majoria d'elles sense sòl disponible. Els amagatalls d'aquesta situació només els coneix el president de la federació, Francisco García Prieto, i alguns dels seus més acostats lloctinents, una situació que ha ocasionat multitud de desercions a les files d'aquestes entitats per no estar d'acord amb el repartiment, les formes d'actuació i l'obscurantisme econòmic del citat president de la FECAC.
És d'obligat recordatori que a Catalunya existeixen més de 170 entitats amb sabor andalús, la majoria de les quals no estan inscrites en el cens de la federació o en l'elaborat per la Junta d'Andalusia que intenta controlar aquest tipus d'associacions mitjançant unes condicions especials, i un Delegat que compleix amb unes funcions semblants a les dels ambaixadors plenipotenciaris, pel que fa a aquest tipus d'associacionisme. En aquest cas se li denomina Delegat de la Junta d'Andalusia per a Catalunya, València i les Illes Balears, o sigui, per als Països Catalans. L'home s'anomena Paco Hidalgo, i casualment, ha desenvolupat la seva carrera política a Cornellà de Llobregat, feu anterior del nostre President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla.
Des de fa més de 7 anys l'Associació Catalònia Acord, ve denunciant les evidents anomalies i greuges comparatius que concorren en la FECAC i la forma que té d'organitzar aquesta Fira d'Abril. Posteriorment han estat Els Altres Andalusos, sobretot en els anys 2004 i 2005, els que han posat en evidència les martingales i els foscos mètodes del quadre directiu d'aquesta federació, posant al descobert l'engany majúscul que ofereixen als ciutadans de Catalunya quan parlen de més de tres milions de visitants a la fira. L'any 2001 van assistir poc més de 100.000 persones, segons un estudi del propi ajuntament de Barcelona. Tot això àmpliament divulgat documentat i amb llibres editats inclosos. D'altra banda ja és sabut de tots que els comptes de la fira mai estan clares, que es dupliquen factures i es deixa de pagar el gènere adquirit (Fi La Guita) per a després ser condemnats pels jutjats a pagar-ho amb interessos. Amiguisme, dedocracia, despotisme, favoritisme... qualsevol d'aquests adjectius quadra amb la junta directiva de FECAC i sobretot amb el seu president.
No obstant això, no hi ha res nou sota el sol. Les institucions catalanes i els seus dirigents continuen tirant la culpa del monstre a l'antic govern de CIU, mentre continuen acostant “la brasa” de la subvenció pública a la sardina de García Prieto, sense mirar en quantitats. Si bé és cert que s'han alçat veus contràries en alguns departaments de la Generalitat (Benestar i Família i Cultura, per exemple) ja veurem després del dia 6 de maig, quan acabi la festa, els resultats que hauran donat les dites queixes.
Tot això no fa més que corroborar que part del què ara manen a Catalunya i Espanya han estat els que, al llarg dels anys, han potenciat a la FECAC i altres federacions afins perquè convergeixin en una mateixa direcció; la multiculturalitat mal entesa, apocada i involucionista, amb el desig afegit de voler convertir-la en el nou lerrouxisme del segle XXI.
Des de 1980 alguns sectors del més pur estil espanyolista de la política catalana han potenciat aquest tipus d'entitats obsoletes al si de la nostra societat, amb el clar fi que els dirigents d'aquestes soscavessin els fonaments del govern catalanista sorgit de les urnes. L'amenaça silenciada per tots era la presentació d'una candidatura “andalucista” (en el primer parlament català van ser triats 2 membres del PSA.) El preu de no portar-la a cap ha estat i són les subvencions multimilionàries per emmudir intents segregacionistes. Però aquest corrent ideològic ja està desfasada, ja no hi ha lloc a Catalunya per als espavilats i xantatgistes. Per aquest motiu s'intenta tapar el desfasament FECAC amb polítiques socials emmascarades amb la multiculturalitat, el multilingüisme i la més àmplia de les diversitats possibles. Polítiques molt semblants, per cert, a les que es van voler aplicar fa uns anys des del nacionalisme català, basc i gallec a l'Estat Espanyol, amb la famosa Declaració de Barcelona. L'acció conjunta de les tres nacionalitats històriques no va prosperar, ni prosperarà, per qüestions evidents, entre aquestes que Espanya no podia renunciar a ser Una, Grande y Libre, en benefici de les citades comunitats, i molt menys reconèixer oficialment una suposada multiculturalitat nacional espanyola. Una altra cosa és dir-ho de paraula.
Però, amics, aquí es tracta de trencar amb l'hegemonia nacional catalana, de diluir la seva cultura, la seva llengua i la seva idiosincràsia de la manera més progressista possible... i es recupera la fórmula –Declaració de Barcelona- aplicant-la a totes aquelles persones que viuen i treballen a Catalunya. Realment magistral la maniobra si no fos perquè ja no estem en els anys 60 i tenim tota una llarga experiència a propòsit de la gran immigració que va patir Catalunya en aquests moments.
Prova palpable i evident del que s'ha dit és la creixent demanda i creació de federacions de tota mena: llatines, magrebis, de l'Est, senegaleses, etcètera,. Seguint amb la teoria del nou lerrouxisme, és de suposar que a totes aquestes noves federacions, associacions i entitats, se'ls aplicarà el mateix mètode que a la FECAC, és a dir; subvencions acords, espais suficients, coberts ecològics, vigilància, aparcaments i mitjans de comunicació gratuïts... El contrari seria una greu discriminació d'aquests nous ciutadans catalans, a la que caldria unir la que pateixen actualment altres federacions i entitats autòctones que no són tractades amb la mateixa vara que la FECAC, “la nena maca dels Països Catalans.”
